No recordo qui va dir que el segle dinou havia recollit tota l’essència de la pintura i l’havia portat al súblim. Després del dinou calia començar de nou. La història de la pintura segueix una evolució ininterrompuda i previsible en la que uns llenguatges es nodreixen dels anteriors per tornar-se a afirmar. El segle XIX no s’entén sense la tradició acumulada i, encara que ara no estigui massa de moda, tindrà algunes sales dedicades en aquesta pinacoteca virtual que es mou per les qüalitats i les recerques personals i no pel que segueixen uns quants ramats de nous-rics.
De tot el dinou, potser em quedo amb Turner perquè és possiblement el pintor que millor enllaça el seu món amb el que vindrà. La seva pintura de fantasia quasi abstracte anticipa, juntament amb Monet, el segle XX. Tinc una especial fascinació pels pintors romàntics. M’agrada molt Eugenio Lucas i Victor Hugo i les seves composicions abstractes però sé que son artistes considerats menors per prejudicis absurds. El primer per haver estat massa a prop de Goya. El segon per ser un escriptor que pinta. En canvi, Delacroix i Guericault, sent boníssims, son ben celebrats perquè son francesos i només van pintar recolzats sempre per l’aparell crític-literari que compta molt.
Tornem a Turner, concretament als seus darrers anys. Triarem la celebre Rain, Stum and Apead. The Great Western Railway que és la síntesi perfecte del seu art. En un paisatge de somni, daurat i blau, apareix el tren en moviment veloç sobre un pont que travessa el Tamesi. Turner expressa un tema del moment, la relació home-natura i ho fa recollint el passat pictòric, especialment l’últim Rembrandt i la seva pinzellada d’or pur, per anticipar un món nou. Darrera aquesta tela estan esperant tots els impressionistes per continuar el camí que enceta el geni londinenc.
D’aquest Turner al Monet de la catedral de Reïms hi ha un sol pas i els posarem junts tots dos quadres per explicar que una obra mestra no és res més que una abstracció sinó l’entenem per comparació. La història de la pintura és una història de comparacions.
Anem ara a un dels nostre pintors més representatius del moment i menys reconeguts avui que en vida. Em refereixo a Fortuny i el seu repertori immens de pintura virtuosa i vital. Demano una petita tela del Museu del Prado de tauromaquia (ja em perdonaran però aquesta festa, tradició o animalada que nosaltres hem prohibit té una llarga tradició visual que va de Goya a Barceló, passant per Picasso, imatges que ningú no podrà prohibir mai) pintada a punta de pinzell on destaca la figura del picador i el toro al mig de la plaça abraçats pel públic tractat de manera quasi puntillista.
Al costat de Fortuny, tindrem algun paisatge d’Aureliano Beruete de la serra del Guadarrama de pinzellada llarga i sucosa. Els nostres paisatgistes son tant bons com els francesos però tenen menys bibliografía. De Rusiñol triaria una vista de Girona amb l’Onyar en primer pla que està a València, donada per l’ultim mecenes de veritat que ha tingut Espanya: el catalaníssim Pere Maria Orts. Al costat del Fortuny de tauromaquia posarem una petita tela del mateix tema en col.lecció privada de Ramon Casas que és la culminació de la idea de Fortuny i de Martí Alsina amb llum de tarda i el públic en puntets que els relaciono amb les petites figures en les grans vedutes de Canaletto, pintor del qual no hem triat cap obra per mirar de ser una mica originals.
El segle dinou ho explica tot, sí. I ara recordo que ho deia l’escultor italià Arturo Martini (1889-1947): “El dinou ho ha exhaurit tot. Després del dinou pot venir la fi del món. De fet, nosaltres, pel nostre compte, hem recomençat com si hagués passat. D’aquí el nostre primitivisme”. El gran repte dels pintors que treballen en el vint és explicar les coses novament tot cercant un nou llenguatge.
