Una imatge val més que mil paraules. Veig la fotografía a vol d’ocell en blanc i negre de André Malraux en el seu escriptori i al terra un trencaclosques d’imatges que conformen un Museu Imaginari, el seu. M’inspiro en Malraux, ara, concretament en el llibre Musée Imaginaire que publicaria amb Skira el 1947 fent part de la trilogía Psychologie de l’art per a encetar aquesta sèrie d’estiu amb diverses columnes dedicades a una pinacoteca imaginaria, ideal.
Imaginem-nos un edifici que no cal que sigui massa gran, ni estigui dibuixat per la mà d’un arquitecte famós. Penso en un espai íntim com la casa de la vida de Mario Praz, un espai que aplegui les millors pintures de tots els temps en parets de vellut venecià de color vi negre, tintorettianes. El terra cal que sigui de parquet àntic ben ample i que faci soroll al ser trepitjat: el soroll del passat. Davant de les obres no hi posarem cap impediment, ni barreres, ni guardies, perquè els visitants de la nostra pinacoteca son gent civilitzada que mira els quadres en silenci i no hi posen els dits quan han de senyalar un detall, persones cultes que observen les obres en silenci o dient les paraules justes, sense cridar, i amb les mans agafades al darrera l’esquena i que tenen passió per mirar més que per llegir o escoltar. Per tant, en la nostra pinacoteca no hi haurà guies, ni audioguies, ni audiovisuals. Hi hauran uns prismàtics perquè els visitants puguin mirar les obres d’a prop estant lluny, perquè es puguin recrear en cada pinzellada, en cada traç, tot buscant el món que hi ha darrera les imatges.
El nostre museu estarà ben ubicat a la ciutat. A prop d’una estació de tren i de metro i el visitant podrà arribar caminant. Portarà per títol el que encapçala aquesta sèrie: “Pinacoteca imaginaria” i prescindirem del terme nacional perquè no volem ser el que no som, ni imitar altres museus més enciclopèdics però no millors. El recorregut será cronològic i hi primarà la qüalitat sobre la qüantitat, l’excel.lència de l’obra sobre el nom de qui la va pintar. Ens concentrarem en la pintura perquè no volem abarca-ho tot però l’ itinerari será transversal en espai i temps, de les taules medievals de fons d’or a les últimes pintures dels millors contemporanis. No volem ser sectaris, ni etiquetar perquè per això ja tenim les caixes buides i absurdes, nihilistes, dels museus d’art contemporani i els seus directors vestits de fosc. No caurem en la temptació de la modernitat, ni exposarem el que es moda, allò que demanen les revistes tan modernes o compren els nous-rics. Tampoc tindrem patronat perquè ja sabem què passa amb els patronats: només serveixen per a donar relleu a tants irrellevants que no saben ni un borrall d’art però els hi agrada figurar. Naturalment, tindrem moltes obres en prèstecs imaginaris provinents d’altres institucions que un bon dia van nèixer com ara neix la nostra i que es van anar nodrint d’obres, moltes provinents de reis ben rics o de botins de guerra, és a dir, de l’opulència i de l’expoli. Nosaltres no expoliarem cap obra, simplement les demanarem prestades mentre durin aquestes columnes d’estiu.
En sortir del museu hi haurà una botiga on no es vendrán souvenirs per a turistes ociosos sinó llibres d’art en edicions cuidades per a bibliòfils i algunes postals de les obres més importants. Tampoc hi hauran tallers per a nens o els pares els aparquin mentre miren el museu. Els nens serán degudaments instruits en l’art de mirar una obra d’art.
Una serie dedicada a “le dur désir de durer”. Un museu on “le Dieu c’est l’Inconnaisable et d’abord la lutte contre la mort”, Malraux dixit.
