Surto del Museu Picasso després d’haver vist una exposició magnífica: el diàleg entre dos grans artistes. Picasso versus Rusiñol. Vespreja i el cel de Barcelona és avui menys blau del que pintava Picasso prop d’aquí. Plovisqueja.
Aquesta mostra no s’hagués pogut fer sense la situació en la què es troba el Cau Ferrat, a punt de la reforma, la qual cosa ha permès que moltes de les peces hagin deixat temporalment el blanc del Racó de la Calma per arribar al gris del carrer Montcada. Justament a l’entrada l’amic Sella m’ensenya un espai dedicat al Cau amb peces que m’hagués agradat portar a Maastricht: dos plats de Montelupo, dues caixetes de sis-cents, una parella de talles flamenques, dos canelobres gòtics i el cap subtil d’una dama del Renaixement , una talla sortida talment d’un Polaiuollo.
Retornem a la mostra i aprofundim amb la capacitat del monstre, Picasso, devorant tot el que té al voltant, del Greco a Rusiñol. Mentre miro els quadres m’arriba el so estrident d’una senyora que parla un castellà a la francesa. L’observo i em clava la mirada. No hi ha dubte: és la mirada del geni que perdura en els ulls de la seva filla Maia. Encuriosit la miro envoltada d’aduladors i de perfil sembla talment el retrat fotogràfic del seu pare disfressat d’indi amb la corona de plomes que li va regalar Gary Cooper, obra de David Doouglas Duncan: miracles de la Deesa Genètica. Fa bonic veure els Grecos del Cau exposats al museu i acompanyats d’altres obres de l’entorn ( el Museu del Prado hagués pogut ser més generós). Rusiñol s’autoretrata en un carbonet del Cau amb la mà al pit copiant l’original del Greco que no han prestat. Si el nostre Museu Picasso estigués a Madrid o fos el de París “otro préstamo cantaría” i si no que li preguntin a l’eficaç i simpatiquíssim director, Pepe Serra.
L’encert del comissari, Eduard Vallés, ha estat centrar-se en el diàleg entre els dos pintors sense voler explicar tot l’arbre genealògic d’associacions interpretatives. I ho aconsegueix amb rigor i eficàcia tant a la exposició com al catàleg. Cal agrair-ho. Malauradament alguns dels quadres del catàleg no hi son a l’exposició. Poc i bo, insual formula ara que es vol explicar tot el possible en exposicions que s’estiren com a xiclets. Enllà de les peces conegudes destaquen el complement dels llibres i documents de l´`epoca i alguna troballa molt singular com aquest fragment del dibuix la Parella de Picasso, pastel que és una icona en el museu i que ara recupera la seva part lateral esquerra donant-li profunditat i moviment. També la figura de Casagemas està molt ben tractada amb poques obres però contundents que expliquen un personatge tormentat que hagués pogut evolucionar lliurement enllà de l’ombra de Picasso si no hagués decidit treure’s la vida massa d’hora, impacient d impotència i amor.
De tot el que he vist, però, em quedo amb algunes obres que no puc deixar d’esborrar de la memòria: els paisatges francesos de Rusiñol d’atmosfera gris, el Picasso de toros de color safrà, el carbonet del carreró de Gènova de Rusiñol on darrera les portes s’amaga el plaer comprat, la sanguina de parella de vells de Casagemas metàfora de l’Espanya Negra i aquests terrats de Barcelona passats pel filtre del blau, terrats de les cases per davant de les quals ara passo anant a buscar un taxi després d’haver contemplat una de les millors exposicions que s’han fet a Barcelona darrerament i de producció pròpia. No se la perdin!.
Artur Ramon i Navarro
