Possiblement la millor pel.lícula sobre la vida de Crist és L’evangeli segons sant Mateu de Pasolini. No puc deixar de pensar en la primera imatge d’aquest film en blanc i negre, el primer pla del rostre de la Verge de suprema bellesa que és un homenatge visual a la pintura d’Antonello da Messina i les seves descriptives madones que semblen més flamenques que italianes. De fet, tota la pel·lícula està plena de referències pictòriques, de Piero della Franceca en els doctors de la iglésia amb barrets en forma de copa a Caravaggio en l’escena de la decapitació de Joan i a les finals amb els soldats davant la Creu. Llavors feia temps que Caravaggio s’havia redescobert. Pasolini va ser deixeble del gran historiador de l’art Roberto Longhi i va construir L’evangeli… a partir de dues idees: el guió que li dona la paraula de sant Mateu posada en boca de Crist i les filiacions amb el món de la pintura antiga. L’atzar va fer que retrobés la Bíblia en un alberg de muntanya i que s’inspirés. Mou la càmera amb tràvelings horitzontals i es deté en els rostres dels personatges i utilitza el recurs de situar l’espectador darrera la figura de Jesús com si fos un deixeble més. Mai ningú ha aconseguit narrar cinematogràficament tant bé la vida de Crist perquè s’ha optat per potenciar els recursos tècnics (efectes visuals de gran crueltat) sense entendre que la veritat està en el text i en la pintura. Es per això que en aquesta obra mestra Pasolini se’ns ofereix més com a pintor que com a director de cinema.
Artur Ramon i Navarro
