Entre els artistes de la modernitat, m’agraden els que van sols, sense rebre més influències que la tradició i la naturalesa. Odilon Redon n’és un. El seu art personalíssim es mou entre les darreres onades del simbolisme de Gustave Moreau i obre les portes al surrealisme delirant de Breton. Redon és un outsider de la pintura com Manolo Hugué ho és de l’escultura.
L’editorial Elba publica ara A si mismo, els diaris de Redon escrits entre 1867 i 1915, període important en la història de l’art que va del Salon dels Refusés a la irrupció de Cezanne. Capbussar-se en aquest text és una pura delícia. Sents com Redon t’explica a cau d’orella la seva vida, les seves dèries, els seus artistes preferits, la naturalesa orgànica que mira amb els ulls d’un científic. A través d’una prosa eficaç, gens forçada, l’artista ens porta pel seu món imaginari. Llegint-lo comprens com els seus gravats venen de Rembrandt i de Bresdin, la seva pintura busca la llibertat formal de Delacroix i com ret un culte quasi obsessiu al color negre del qual surten els seus monstres que haguessin pogut il·lustrar el malson de Gregori Samsa.
Vaig descobrir l’obra de Redon anat pel món. Fa poc, en una col·lecció a Manhattan vaig trobar-me davant d’un dibuix sublim derivat d’una imatge que Redon va viure a la guerra franco-prussiana. Llegint ara el seu diari he entès millor l’artista i he descobert que com el poeta la seva missió va ser fer visible allò invisible i ens ho explica de manera natural, sense teoritzar, com un sabater explicaria el seu ofici.
Artur Ramon
