Vaig fer el Grand Tour –el viatge a Itàlia que tant va seduir els homes del segle XVIII–, però dos segles més tard. Guiat pel meu oncle, el pare Crisòleg, monjo benedictí de Montserrat, vaig voltar per tot Itàlia durant els millors deu anys de la meva joventut en un viatge d’estudis que res tenia a veure amb el turisme. Érem pròpiament viatgers, una espècie que ha estat malauradament desplaçada per l’home turístic. Llavors, a primers dels anys noranta, encara es podien visitar els museus i els monuments sense fer cues.
Entre els molts descobriments d’aquella època recordo la revelació de l’escultura romànica italiana i la força amb què m’arribaven aquelles imatges esculpides vuitcents anys enrere. Em meravellà l’obra de Benedetto Antelami (1178-1200) que vaig descobrir al Baptisteri de Parma. Després vaig saber que el seu predecessor va ser Wiligelmo de Mòdena: mai oblidaré el fris d’Adam i Eva a la catedral (1099). I recentment he descobert l’innominat Mestre dels Mesos de Ferrara (1250) tot visitant el museu de la catedral. Em fixo en els detalls
naturalistes: les cames del cavall dins del blat, el perfil de l’orella que destaca sota la gorra del veremador i les venes de les mans, la bossa que penja del cinturó, la corda amb què agafa les bèsties, el repertori de sabates com un Manolo Blahnik avant la lettre. Fins a Caravaggio ningú copsarà millor el cul d’un cavall. Fusiona l’art clàssic i el paleocristià en l’avantsala de Ghiberti i Donatello.
Cada vegada que torno a Itàlia quedo atrapat per l’efecte narcòtic que tan bé va descriure Stendhal. Ritornerò…
