Montserrat convoca els més eminents caravaggistes del món per celebrar l’arribada del ‘Sant Jeroni penitent’
El 22 d’abril del 1917 arribava a Montserrat un bagul gegantí amb una quarantena d’obres d’art, d’entre les quals, la que s’acabaria convertint en la joia més preuada de l’abadia: el Sant Jeroni penitent de Caravaggio. No va pas entrar a la mítica muntanya amb aquesta atribució, sinó que se suposava que l’autor era Josep de Ribera lo Spagnoletto, llavors molt més valorat que no pas l’oblidat artista milanès, considerat “un facinerós i anticlerical”, apunta el pare Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat.
Al pare Bonaventura Ubach, que és qui la va comprar dos anys abans en una subhasta de mobles i pintures al Palazzo Magni, a Roma, el que menys li importava era la firma. A ell tan sols el fascinava que fos un Sant Jeroni, patró dels estudiosos de la Bíblia, la seva gran dedicació. En va pagar 65 lires, quantitat que avui equivaldria a 180 euros. Aquesta és només una de les moltes dades que fan increïble la història d’aquest quadre, l’únic Caravaggio que es conserva a Catalunya.
Aquesta vigília de Sant Jordi es compliran els 100 anys de l’arribada del Sant Jeroni penitent a Montserrat. Toca celebrar-ho, i per descomptat que se celebrarà, i amb alguna sorpresa inesperada i tot. La peça montserratina ha estat inclosa en un projecte de recerca científica, Dentro Caravaggio, que es va iniciar el 2009 en el marc del quart centenari de la mort de l’artista, sota la tutela de la Soprintendenza Speciale per il Patrimonio Storico, Artistico ed Etnoantropologico e per il Polo Museale della Città di Roma. Un equip de tècnics liderats per Rossella Vodret han estat duent a terme diverses anàlisis en un grup escollit de pintures amb el propòsit “d’afinar la datació i conèixer molt més bé la manera com treballava l’artista, per exemple, a partir dels colors que utilitza en els diferents llocs on va viure”, explica el pare Laplana.
El quadre de Montserrat serà sotmès a aquests exàmens demà dimarts. Els experts italians l’escodrinyaran a fons a través de radiografies, reflectografies, macrofotografies i anàlisis de pigments mitjançant fluorescència de raigs X, entre d’altres. L’obra només estarà despenjada del museu un sol dia, de manera que dimecres mateix els visitants ja se la retrobaran. La cronologia del Caravaggio català està molt clara: és de la darrera època de la seva estada a Roma, entre el 1605 i el 1606, just abans que en fugís per haver matat un home i que comencés el seu truculent periple vital final (va morir el 1610). Però no hi ha dubte que les proves que li faran ara els especialistes aportaran nova informació. “Estem expectants”, exclama el pare Laplana.
Els resultats es presentaran a la tardor en una exposició que se celebrarà al Palazzo Reale de Milà. Una de les estrelles serà, sens dubte, el tresor caravaggista català, que ja ha estat sempre molt sol·licitat en les grans exposicions internacionals des de que el 1951, precisament a Milà, el més gran caravaggista de tots els temps, Roberto Longhi, va promoure l’antològica que el rescatava dels seus tres segles d’oblit. Longhi i Joan Ainaud de Lasarte, el veterà director dels museus d’art de Barcelona, van ser clau en l’atribució correcta del quadre, als anys quaranta.
Un tast de les conclusions científiques s’avançarà aquesta primavera en el curs que ha organitzat l’abadia per festejar el centenari de l’arribada del quadre. Les jornades es faran els dies 2 i 3 de juny i tindran la presència de les principals eminències en Caravaggio. La mateixa Rossella Vodret, exsuperintendent especial dels Museus de Roma; Silvia Danesi Squarzina, professora emèrita d’història de l’art a la universitat La Sapienza de Roma; i un altre historiador de l’art de reconegut prestigi, Gianni Papi. Això, pel que fa a la bancada italiana.
També explicaran els seus coneixements Artur Ramon, autor d’un estudi del Sant Jeroni penitent publicat el 2014 dins de la col·lecció Monografies del Museu de Montserrat; Gonzalo Redín, professor de la Universitat d’Alcalá; i Ana González Mozo, una de les professionals de l’equip del Museu del Prado que el 2005 van restaurar la pintura.
Tots ells, a més, resseguiran l’aventura d’una pintura que, durant molt temps, alguns experts anglesos i alemanys (“els italians mai van tenir cap dubte”, precisa Laplana) en discutien l’autoria perquè cap document l’avalava. La polèmica es va liquidar amb el descobriment, l’any 2001, de l’inventari de la col·lecció Giustiniani, que va arribar a posseir una quinzena de Caravaggio, d’entre els quals, l’obra insígnia de Montserrat.
Altres articles:
