El passat dilluns 2 d’abril vaig assistir a un diàleg entre l’escriptor Alberto Manguel i l’artista Miquel Barceló en un cicle entorn la creació artística a la sala petita del Pompidou a París. Durant una hora i mitja que em va passar rapidíssima van recórrer la trajectòria de Barceló: dels quaderns de viatge a les obres monumentals. A la pregunta de Manguel: “quan dones una obra per acabada?”. Barceló li contestà: “només quan surt del taller”. Llavors l’escriptor argentí recordà el seu venerat Borges que deia que una obra només s’acaba per religió o cansament i Barceló completà dient que també per fatalitat… Acostumat des de molt jove a l’elogi, a Barceló no li agrada i l’esquiva tant com pot. Quan Manguel li diu que escriu molt bé, ell replica que llegeix encara millor. L’artista passa imatges que il·lustren les seves paraules amb PowerPoint. El pas del temps, les termites com a vanitas de la nostra vida efímera, l’atzar, l’experimentació, la dedicació i el coneixement de l’ofici de pintar. En aquesta mena d’actes, les preguntes son tòpiques i no aporten res. En canvi, una senyora va fer una aportació molt interessant. Va comparar l’obra de Barceló amb el Gènesis. I la idea funciona… en tant que si Déu va haver de donar nom a les coses, els grans artistes han hagut de fer el mateix a través del seu art. Tota l’obra de Barceló és un intent per donar nom al món essencial que l’envolta. I també per no repetir-se, per sempre canviar de registre quan creu que pot caure en el parany de l’èxit, de la fórmula fàcil, el gran mal de l’artista contemporani quan la llum del focus el paralitza.
Artur Ramon i Navarro
