3 febr. 2023 | Laura Bartolomé Roviras | El Temps de les Arts
És un fet notable que el 2023 una galeria d’art dediqui una exposició monogràfica a un artista medieval, concretament a un escultor romànic del segle XII. Però encara és més sorprenent que això sigui el resultat d’una col·laboració entre diferents galeristes o antiquaris, tal com ells es defineixen a si mateixos. L’ocasió, però, bé ho val. El Mestre de Cabestany és un dels artistes més destacats de l’escultura romànica catalana, i també internacional. És un escultor itinerant que, durant la segona meitat del segle XII, arriba als territoris del comtat d’Empúries per a realitzar una de les seves obres més importants: la portada de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. Precisament per celebrar la memòria d’aquesta portada, la galeria Artur Ramon Art s’ha convertit temporalment en un reconditori monàstic en ple cor de Barcelona, gràcies a una escenografia singular i contemporània d’Antonio Sanmartín d’aZCON architectures.
Fins al 24 de febrer, es poden veure en aquest espai vuit “espurnes de marbre”, vuit fragments de descoberta més o menys recent procedents de la portada empordanesa. Quatre d’aquestes peces han estat aportades pels antiquaris Clavell & Morgades Antiguitats i Albert Martí Palau, i a hores d’ara ja han estat feliçment adquirides pel Museu Nacional d’Art de Catalunya. Són dos caps de figures humanes, el fragment d’una vestimenta i les restes d’un relleu amb una figura agenollada, que s’ha identificat amb la protagonista del miracle de la curació de l’hemorroïssa. Aquesta podria ser una de les escenes del programa de la portada, extensament narratiu i dedicat, segurament, a un cicle cristològic. Les altres peces pertanyen al Museu del Castell de Peralada, i procedeixen de la col·lecció del traspassat Jaume Barrachina, un gran estudiós i apassionat de l’art medieval, devot com pocs altres del Mestre de Cabestany.
Nogensmenys, la portada de Sant Pere de Rodes és una de les grans obres desconegudes del romànic català. I ho és per una raó particular: vers el 1832 va ser desguarnida de les seves pedres, particularment dels seus marbres, que es varen sostreure potser fins i tot a cops de martell. En el seu lloc, avui només s’hi poden intuir algunes restes del basament sobre el qual s’alça un mur totalment despullat. No és clar si això va ser el resultat d’un acte vandàlic, d’una “venjança antifeudal” dels habitants de la contrada o d’algun altre tipus de motivació. El que resulta innegable és que es tracta d’un acte deliberat que va contravenir les indicacions explícites de l’abat, que havent donat permís per extreure pedres del monestir, deshabitat i en runes, havia ordenat però “conservar intacta la Galilea o fachada de la Yglesia”. Es desconeix quina va ser la fortuna de tots aquests marbres, dels quals avui només se’n conserven uns pocs fragments en col·leccions públiques i privades catalanes, i també internacionals. Algunes d’aquestes peces han recalat en ports llunyans, com el capitell del Worcester Art Museum, a l’estat nord-americà de Massachusetts, o el petit cap de les col·leccions del Fitzwilliam Museum de Cambridge, a Anglaterra. A casa nostra, el Museu Frederic Marès de Barcelona conserva algunes de les restes més significatives, particularment el relleu de l’Aparició de Jesús als seus deixebles després de la Resurrecció. El Museu d’Art de Girona i el Museu d’Arqueologia de Catalunya de la mateixa ciutat, el Museu Empordà de Figueres i el Museu d’Història de Catalunya són altres dipositaris de les restes d’aquesta portada.
I si poca cosa es coneix del monument, poca cosa se sap de la biografia del Mestre de Cabestany. Es tracta d’un escultor absolutament anònim, que s’ha pogut identificar gràcies a la indiscutible idiosincràsia d’unes obres que, per si soles, parlen d’una manera única d’entendre i executar l’escultura. Josep Gudiol i Ricart va ser el primer a copsar aquesta evidència, quan l’any 1944 va publicar un conjunt d’escultures poc conegudes i orfes d’autoria i les va associar al Mestre de Cabestany. Una denominació que ell mateix va “inventar” per fer referència a l’escultor desconegut. Entre aquestes primeres peces hi havia un petit cap procedent de Sant Pere de Rodes, pertanyent a la col·lecció Oleguer Junyent de Barcelona. Al llarg dels anys i fins avui, un degoteig de fragments, caps, capitells, relleus, columnes i altres peces en estat fragmentari procedents del monestir han anat apareixent i s’han anat associant a aquesta obra del Mestre de Cabestany.
Així les coses, l’any 1999 Jaume Barrachina va publicar una primera reconstrucció hipotètica de la portada, i la va datar vers el 1163. El 2010 l’autora d’aquestes línies va donar a conèixer una segona reconstrucció, una portada erigida durant la segona meitat del segle XII en forma d’un gran arc de triomf romà; una possibilitat fonamentada en l’ampli bagatge classicitzant que el Mestre de Cabestany demostra en tot moment. Enguany, Jordi Camps i Manuel Castiñeiras, autors del catàleg de l’exposició d’Artur Ramon Art, aporten una tercera hipòtesi inspirada, principalment, en la primera proposta de Barrachina. Aquestes són doncs les aproximacions raonades a la portada desapareguda, germana en el temps i segurament també en la sumptuositat a la de Santa Maria de Ripoll. Tanmateix, davant la manca d’altra documentació, és molt probable que no es pugui aconseguir mai la seva reconstrucció veraç.
El catàleg de l’exposició, àmpliament documentat, inclou informació de les peces exposades, una panoràmica del Mestre de Cabestany i un generós assaig de cadascun dels seus dos autors. D’una banda, Jordi Camps, fins fa poc conservador en cap de la col·lecció de romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya, presenta un notable estat de la qüestió i revisa també el conjunt d’obres que, més enllà de Sant Pere de Rodes, s’han atribuït, no sense controvèrsies, a aquest escultor. Altrament, reflexiona entorn d’algunes de les qüestions més debatudes a partir de les quals s’ha intentat entendre i definir al Mestre de Cabestany. L’articulació i l’abast del seu taller, els seus orígens i la seva cronologia, la notable influència de l’escultura tardoantiga en les seves obres i la seva implicació en la construcció dels edificis en què va treballar. D’una altra banda, Manuel Castiñeiras, catedràtic d’art medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, se centra principalment en la portada de Sant Pere de Rodes i en bastir una nova interpretació del seu significat simbòlic. I ho fa a partir d’una lectura revisada i raonada del seu programa iconogràfic (conegut). Intueix que en la tria de les escenes, dedicades a la vida i passió de Crist, s’hi pot identificar una especial predilecció per l’evocació de sant Pere, tal vegada per subratllar el prestigi del monestir i el seu estatus especial en disposar de la protecció papal, confirmada per Benet VII l’any 979. I no només això, l’autor és del parer que aquesta portada, ubicada en un espai que va tenir un ús litúrgic i també funerari, podria reflectir una representació de la Galilea geogràfica dels Llocs Sants. D’una altra banda, resulta significativa la identificació de l’escena de Daniel a la fossa dels lleons, a partir d’un conjunt de fragments conservats entre el lapidari del monestir i el Museu d’Arqueologia de Catalunya de Girona. L’autor basteix aquesta “reconstrucció” tenint en compte el model de l’escena presentat en una altra obra del Mestre de Cabestany: el capitell de l’església de l’abadia benedictina de Sant’Antimo, a la Toscana. Això establiria un lligam evident de l’obra emporitana amb la producció toscana d’aquest escultor, identificada a Sant’Antimo i també en una columna conservada a San Giovanni in Sugana, a prop de Florència.
Per tota persona que ja conegui el Mestre de Cabestany, aquesta exposició és una oportunitat de gaudir de les últimes troballes. Per qui encara no el conegui, és una oportunitat d’atansar-se a una escultura que, mitjançant una destresa única en el treball del marbre, aconsegueix donar vida a unes figures inoblidables.
