El president Pujol està de promoció. Com una estrella de rock o un premi Nobel de literatura, promociona la segona part del seu llibre, Memòries. Temps de construir (1980-1993) l’apartat més sucós de la seva vida perquè és el que aplega el seus anys al Govern. No he tingut temps de llegir-les i tampoc no sé si ho faré ( hi ha massa clàssics que m’esperen a l’estudi) però he anat seguint les entrevistes que per terra, mar i aire li han anat fent i no m’ha sorprès tant la seva innata capacitat per tirar pilotes fores a preguntes incomodes sinó com ha afrontant certs temes candents, especialment el de la seva successió com a líder de CIU. Ara resulta que sempre va tenir clar que Miquel Roca era el seu successor natural però que no van coincidir en el calendari. Meravellós!.
És indubtable que Jordi Pujol ha estat un dels polítics més interessants i consistents que ha donat la democràcia. Una vegada li vaig preguntar si estava d’acord amb aquella sentència clàssica que diu que els homes polítics només miren les següents el.lecions i els homes d’estat miren a la següent generació. I ell em va respondre amb una pregunta: I vostè quina classe de polític creu que he estat jo?. I li vaig contestar, amb sinceritat i sense voler afalagar-lo, que ell havia estat els dos homes a l’hora, és a dir, l’estrateg i l’estadista, difícil simbiosi que explica tants anys manant. Maragall no va ser ni una cosa ni l’altre i així li va anar i Montilla és només l’estrateg que es tanca, com un petit Napoleó, amb Zaragoza i Iceta a controlar tot el poder a Catalunya. Pujol sabia nedar i guardar la roba i reinventar-se constantment, qualitats de vàlua en un polític. Però el que em fascina es el seu do per fer de la memòria literatura i quedar-se tan ample. O es que ningú recorda com Pujol va anar erosionant a Roca i el roquisme dins de Convergència per imposar la seva casta?, o es què ningú sap com Mas va arribar amb el suport del clan Pujol-Ferrusola?. De què parla quan diu que entre ell i Roca no hi va haver més que un desencaix en el calendari?. Roca, tothom ho sap, era la solució de continuïtat natural dins de Convergència, l’home cridat a seguir construint el país (en lèxic pujolià) al partit i al Govern. I Roca no va tirar la tovallola per dedicar-se a la seva carrera professional com ens vol vendre, sinó que al veure truncades les seves expectatives de poder, va anar renunciant als càrrecs per a refugiar-se en la seva carrera d’advocat, la qual, per cert, li ha anat molt bé. Trencar la cadena darwiniana-convergent ha representat, representa i representarà anys a l’ombra del tripartit.
Estem immersos en una època sense lideratge, d’ortodòxia de partit, i personatges com Pujol es troben a faltar. Ara bé, una cosa es que hi ha hagi un dèficit de líders i l’altra, ben diferent, es parlar del passat tant subjectivament, sense cap autocrítica, oblidant tanta gent que et van ajudar a construir el país. Us confessaré la veritable raó per la qual no vaig comprar les memòries pujolistes. Vaig anar directe a l’índex onomàstic i vaig sentir la lleu esgarrifança de la injustícia al veure quanta noms que hi havien de ser no hi eren i quant que hi eren no haguessin hagut de ser. Entre ells, en galerades, potser va desaparèixer un tal Millet que ara ja fa nosa i fa mig any era un prohom patriòtic del país.
Artur Ramon i Navarro
