Una exposició dins d’una exposició. L’espai amb fotografies del subsòl de l’Eixample de Barcelona del fotògraf Joan Fontcuberta (Barcelona,1955), dins de l’exposició Cerdà i la Barcelona del futur. Realitat versus projecte (CCCB), és una delícia. A la manera de Nadar (Lió 1820–París 1910), que ens va fer conèixer les entranyes de París, Fontcuberta penetra el subsòl revestit amb la seva càmera, un potent flaix i un ajudant. Un Indiana Jones en l’art de copsar l’instant caminant sobre una catifa d’escarabats i entre rates de la mida dels conills.
Memòria del subsòl. Mai no hagués imaginat tanta bellesa sota els carrers que transitem. Imatges que ens transporten a les que ens han ofert els artistes moderns més visionaris: dels gravats de grutes de Piranesi als quadres matèrics de Tàpies o de Soulages. Semblen sortides de la natura mateixa, com el túnel que recorda les coves d’Artà a Mallorca. Fotografies potents amb textures tàctils, escultòriques.
Les obres —excel•lentment emmarcades— es presenten juntament amb una pel•lícula en blanc i negre de l’autor mateix, en què s’endinsa en el metro de Barcelona i ens mostra el recorregut entre les estacions. El vídeo lliga les imatges. I de sobte, la càmera mira el cel i veiem fragments de la ciutat com si els túnels del metro tinguessin claraboies.
Si una de les grans aportacions d’aquesta exposició tan complexa —només un urbanista en pot treure tot l’entrellat— és l’estudi del subsòl de l’Eixample, l’aportació de Fontcuberta esdevé valuosíssima, perquè reuneix el document gràfic amb els valors plàstics que donen sentit a l’art de la fotografia.
Artur Ramon
