per Artur Ramon, 20 juliol, 2020
El passat dijous 16 de juliol al vespre al pati de la fabrica Lehmann vam presentar el llibre de Manuel Llanas, La Canuda i el comerç del llibre vell. Converses amb Santi Mallafré (ed. Comanegra). Era el primer acte al qual assistia després de la malvestat, i va passar com una alenada d’aire fresc, una celebració de la vida en temps incerts.
La Canuda fou una llibreria singular. Porta amb porta amb l’Ateneu i a tocar de les Rambles, es desplegava un espai ple de llibres al qual s’entrava lliurement en un viatge al passat. Piles de llibres d’art convivien amb atles i manuals de cuina, i amb llibres de butxaca, i primeres edicions, i llibres d’alta bibliofília que es publicaven en els catàlegs que els malalts del paper anàvem a cercar en una cambra de les meravelles, a mig camí de la sagristia i el tresor d’un temple antic. El parquet cruixia en passar, i feia aquella olor indescriptible, tant barcelonina, del temps barrejat amb la humitat.
Al Santi Mallafré, propietari de la llibreria, -home de cap lleoní, cabell i barba platejats que contrasten amb la seva pell iodada tot l’any sota el sol d’Arenys de Mar-, li agrada dir que era la llibreria més popular de Barcelona. Crec que era molt més. La Canuda era una institució cultural de primer ordre, un dispensari intel·lectual que poc tenia a veure amb el cementiri dels llibres que perpetrà el malaguanyat autor de L’ombra del vent.
Acabat de casar, quan els llibres eren els meus fills, hi anava sovint a buscar les obres que havia encarregat al catàleg, i en entrar a la sala ja citada et senties com un dels escollits. Després hi vaig anar molt sovint, en el camí que em portava de la feina a casa o viceversa, de vegades diàriament. I entre llibres parlava amb el Santi, i ell, obsessiu de l’ordre com és, alineava simètricament els llibres que algú havia remenat. Ell i en Ramon Gómez, la seva mà dreta, et feien sentir com a casa.
A la Canuda no hi anaves a buscar un llibre en concret, però acostumaves a sortir-ne amb un entre les mans perquè el llibre t’escollia a tu, mogut pels fils invisibles i inenarrables de la poètica de l’atzar. Era el territori perfecte per als que tenim vocació de flâneurs literaris en el sentit més estrictament baudelarià del mot. Mai podia mirar els llibres bé mentre parlàvem en les hores robades, i sempre em quedava amb les ganes de tenir més temps, el mateix que em passa ara quan quedo a dinar amb el Santi i tenim un munt de temes en comú que no acabem mai: la literatura, l’art i la bellesa, en l’ordre que vulgueu. Si Josep Pla visqués, li escriuria un homenot a aquest home genuïnament bo i sobretot generós, ple de vida i d’històries que explica amb una gràcia extraordinària, com un galant de teatre, tal com va fer el dia de la presentació, davant l’admiració de l’audiència.
El 23 de novembre de 2013, –després de seixanta-sis anys–, la Canuda va tancar les seves portes per sempre més. La Barcelona globalitzada i low-cost la va substituir per una franquícia de roba amb nom de fruita exòtica. Molts, també nosaltres, vam haver d’emigrar de Ciutat Vella per la pressió del turisme, que havia convertit el nostre barri en un parc temàtic. Inversemblantment, aquell món que bullia no fa ni sis mesos tampoc és el d’avui. Fa poc vaig passejar per el Barri Gòtic –sense passar ni pel carrer Canuda, ni pel de la Palla per no caure en l’abisme de la nostàlgia– i semblava que caminés per un quadre de De Chirico: silenci i buidor que han esborrat d’un sol cop, per ara, l’homo turisticus.
A mesura que avancem pel camí de la nostra vida la memòria ens parla. Per sort, aquest llibre de Manuel Llanas, que recull metòdicament les converses amb en Santi Mallafré, cristal·litza i preserva el llegat de la Canuda per a les properes generacions. Quan no quedin llibreries i la cultura sigui un reducte marginal, com passava a l’Edat Mitjana, algun lector descobrirà que a Barcelona hi havia una llibreria popular, singular i emblemàtica, i al seu darrera un home de pedra picada, de primera, que obria cada dia la persiana i dels que llavors es classificaran com a espècies extingides.
A l’imatge: Interior de la llibreria Canuda.
