El 6 de maig de 1957 Maylin Monroe va posar pel fotògraf Richard Avedon al seu estudi de Madison Avenue a Nova York. Tenia trenta i dos anys i començava a ser una actriu reconeguda més enllà del seu erotisme magnètic. Havia rodat part de les seves pel·lícules més conegudes: Niagara, Els cavallers les prefereixen rosses i Bus Stop entre d’altres. Marylin va entrar com una exhalació a l’estudi i va posar a la manera de les grans actrius de la pantalla: Lillian Russell, Marlen Dietricht, Clara Bow, Jean Harlow, Theda Bera, en una sèrie d’imatges que han quedat per a la posteritat. Per la seva part, Richard Avedon era llavors un dels deu fotògrafs més coneguts del món i buscava sortir dels límits de la publicitat i aconseguir noves imatges més artístiques.
Marylin ballava, cantava, semblava feliç i la càmera l’estimava i ella ho sabia. De sobte, després de tanta activitat, es va deixar caure, abatuda, en un sofà. La sessió havia ja acabat. I llavors Avedon, depredador de la instantània, la va caçar donant-nos un dels millors retrats de l’artista: no és Marilyn, és Norma Jean. Vesteix banyada en lluentons i suggereix un bust prominent i la pell de seda. Porta el mateix vestit platejat que a la sèrie però té la mirada absorta, introspectiva. Darrera els seus ulls, hi ha un destí tràgic. Ara ho sabem. Tot és més fàcil de conèixer a posteriori. Una imatge que condensa tota una vida: de l’anonimat a l’estrellat, dels excessos de la fama a una mort prematura, d’Arthur Miller a JFK. Aquest agost farà cinquanta anys que ens va deixar, mig segle sense Marylin. No hi ha hagut mai un cadàver tan bell, ni una llegenda tan misteriosa com la seva.
