L’antiquari i galerista Artur Ramon va organitzar fa algunes setmanes un debat a l’entorn el llibre de Josep Pla ‘Vida de Manolo’, amb els experts Xavier Pla, Jordi Amat i Àlex Susanna. Hi vam ser.
La història de l’antiquari i galerista Artur Ramon (fill) es troba vinculada a l’escultor Manolo Hugué, per la relació que va tenir el seu pare amb la filla de l’escultor i la seva vídua. Fa poques setmanes, a la nova seu de la galeria, al carrer Bailén de Barcelona, s’hi podia veure una mostra d’escultures de petit format, pintures i dibuixos, reunides expressament per a l’ocasió. L’exposició volia ser un homenatge a Manolo i un reconeixement a la feina feta per Montserrat Blanch, estudiosa de l’obra de Manolo i responsable del catàleg raonat que va publicar Edicions Polígrafa el 1972. El context també havia de servir per fer possible un debat entre experts al voltant de la idea de com el llibre Vida de Manolo contada per ell mateix, escrit per Josep Pla, havia condicionat la figura i l’obra de l’escultor.
Manolo Hugué i Josep Pla es van conèixer l’any 1919 a Barcelona, entorn de la tertúlia del Lyon d’Or. Manolo tenia trenta-set anys i Josep Pla només en tenia vint-i-dos. L’un ja havia viscut la seva etapa de París i havia fet la primera estada a Ceret, era un escultor reconegut. L’altre era un jove llicenciat en dret que exercia el periodisme, ple d’aspiracions però amb tota l’obra literària per fer. De fet, es van relacionar poc en aquell moment, perquè el 1920, Pla ja va marxar a París com a corresponsal.
Després d’unes converses que mantingueren l’estiu del 1927, l’any 1928 Josep Pla va publicar Vida de Manolo contada per ell mateix. Dos anys després, el 1930, el llibre es publicaria en castellà. Va ser el primer llibre que es va traduir de Pla en aquesta llengua i que es va publicar abans de la guerra del 1936-39. Posteriorment, i quan Manolo Hugué ja era mort, se’n va fer una nova edició, ampliada amb altre material i reescrita per Pla, que ja no feia parlar amb primera persona a Manolo Hugué. Les successives edicions del llibre sempre han mantingut aquesta segona versió. El 2008, Libros del Asteriode va publicar una nova traducció castellana del llibre, a càrrec de Jordi Amat, que va recuperar la primera edició de Vida de Manolo contada per ell mateix.
Artur Ramon va convidar a parlar del llibre al director de la Càtedra Josep Pla de la UdG, Xavier Pla, al traductor al castellà de l’obra, Jordi Amat, i al filòleg, escriptor i gestor cultural, Àlex Susanna. Ramon és del parer que el llibre de Pla va anar en detriment de l’artista, que més aviat el llibre va fer mal a Manolo com a artista.
De manera que Artur Ramon, que conduïa l’acte, va entrar directament al moll de l’os del debat: ‘Com ha afectat a Manolo Hugué aquest llibre, que retrata la vida d’un home, però que eclipsa un artista?’
Va començar Xavier Pla: ‘A El quadern gris, Josep Pla diu que està decidit a sacrificar-ho tot per la seva diabòlica mania d’escriure. Això era premonitori. Pla va escriure sobre molts artistes, pintors, escultors. L’any 1920 va publicar una plaquettededicada a l’escultor Enric Casanovas. Va ser la primera publicació de Pla que anava més enllà del periodisme. Però tot i tenir molta relació amb artistes, al Mas Pla no hi ha ni un quadre ni una escultura. No queda cap testimoni d’aquelles relacions. L’escultura era l’art que interessava més a Pla. Ell, per exemple, era un anti Rodin (trobava que feia una escultura artística decorativa, per agradar als snobs). El seu preferit era en Maillol. Perquè Maillol és l’home arrelat a la terra, al Mediterrani, a la vinya.’
I va continuar: ‘Pla no és un historiador de l’art ni un crític d’art ni un novel·lista. Se situa en un lloc híbrid. I, en què es fica quan escriu? Mira de captar l’ombra d’un home. Li interessa la personalitat artística, creativa de Manolo, en aquest cas, la seva vitalitat, la seva vivacitat. Deia Pla que li interessaven les personalitats que tenien relleu, amb joc mental, dialèctica… I Vida de Manolo és un llibre que parla sobre quina mena d’artista creu que és Manolo, no és un llibre sobre l’escultura de Manolo. I això ho fa amb tots els personatges que descriu. És una mirada parcial, subjectiva.
Jordi Amat va defensar la recuperació de la primera versió del llibre: ‘Pla va fer la primera edició de Vida de Manolo a partir d’un artista que encara era viu. Però la segona edició ja es va fer quan Manolo era mort (es va morir l’any 1945). I aleshores, Pla es va dedicar a refregir textos que ja s’havien publicat. I el llibre en català s’ha anat reeditant en la segona versió, tot i que fa vint anys que aquest llibre no es reedita en català. Perquè la publicació d’El quadern gris va modificar la visió que es tenia de Pla i això va anar en detriment del llibre sobre el Manolo i per això ningú va reivindicar el valor de la primera edició del llibre. En el seu moment, Vida de Manolova ser elogiat per Riba i per Ridruejo, que deien que era el millor llibre de Pla. Havien llegit la primera edició. I Gabriel Ferrater en un article dedicat al llibre, assenyala alguns passatges on parla d’art, que diu que els ha escrit amb gran perspicàcia.’
Va dir Artur Ramon: ‘Però a Pla li interessava més la vida que l’obra de l’artista. Només cal assenyalar que la primera vegada que apareix Manolo en el llibre, surt comprant calçotets! Prima els elements més anecdotaris. I jo crec que per a Pla, Manolo és un Maillol de segona.’
Aleshores va intervenir Àlex Susanna: ‘Cada vegada que he rellegit l’edició ampliada de Vida de Manolo (la primera edició no l’he llegida), l’he trobat interessantíssima. El llibre és una mina. És clar que Pla sentia empatia amb l’obra i amb l’artista (perquè havia de trobar ambdues coses interessants), però en l’última part del llibre parla molt d’escultura i hi toca moltíssim. En el llibre Pla construeix una veu i li dóna un gruix intel·lectual que potser també el depassa. Hi ha molt de Pla en aquest Manolo que presenta.’
Continua Susanna: ‘Per altra banda, s’ha de destacar l’especial afinitat geogràfica i cultural que tenien tots dos amb el Rosselló. Hem de veure Manolo com un Rossellonès. Això és important. I situar-lo en un context on cal sumar altres personatges, amics i referents de l’època: l’escultor Arístides Maillol, el músic Deodat de Severac, el poeta Josep Sebastià Pons. I, en relació a la pregunta, jo crec que el llibre no ha perjudicat pas Manolo. Si de cas, Manolo es va perjudicar sol. I, per altra banda, Pla va escriure d’altres artistes: Xavier Nogués o Enric Casanovas, són Homenots extraordinaris. Aquest patrimoni de vides d’artistes és un luxe.’
Artur Ramon: ‘Però quines conseqüències va tenir el llibre per a Manolo? Quina relació van establir Manolo i Pla després de la publicació del llibre? Cap. La sensació que fa és que Manolo potser va dir coses que no volia dir, que havia parlat massa. Potser a Manolo no li va agradar el llibre de Pla. Perquè no es van tornar a relacionar.
Xavier Pla: Josep Pla busca personalitats autèntiques i detesta aquells que van d’artistassos. A Pla li interessen els escriptors que no van d’escriptors; ell mateix es presenta com un home que escriu. I jo crec que ell veu això en Manolo i també una passió per la vida. I aquesta idea de superació. Però sí que cau en la caricaturització, com ja li va passar escrivint de Russiñol. Pla vampiritza els personatges que li interessen i un cop escrit el llibre, se’n desentén, se’n va cap a altres coses.
Artur Ramon: ‘I què hagués passat si s’hagués publicat la versió francesa de Vida de Manolo als anys quaranta? La traducció que havia començat a fer Leon Paul Fargue no es va acabar perquè es va morir. Què hagués passat amb una versió francesa del llibre?
Xavier Pla: ‘Hi ha constància que Pla va rebre moltes peticions per a traduir-lo, però se’n va desinteressar completament. O no les va respondre o no els hi va donar importància.’
Jordi Amat: ‘Jo veig Manolo Hugué clarament com un mestre de vida per a Josep Pla. Sobre l’estereotip, només cal que recordeu quin aspecte tenia Pla en l’entrevista que li va fer en Soler Serrano, és en Manolo! I quan Pla es tanca a la masia, de qui ho pot haver après? De Manolo. I el Pla de la boina, també respon a Manolo.’
Àlex Susanna: ‘Però compte, perquè tots dos van defugir convertir-se en una peça de museu. Tal com has escrit, Artur, Manolo era un antimodern, que no vol dir pas ni reaccionari ni tradicionalista, sinó un artista que té una relació conflictiva, entrebancada, amb la modernitat i que es vincula amb el passat. I pel que fa a Pla, l’escriptor vol una literatura viva, no aspira a una forma de classicisme a l’estil de Xènius. Però no és una literatura espontània, com tampoc ho és l’obra de Manolo. Moltes coses els emparenten. I també un paisatge compartit, que és el Rosselló, una arcàdia, de continuïtat, de naturalesa, de paisatge treballat. La possibilitat d’acedir-hi, a tots dos els agrada. Tots dos volen treballar amb la part de l’home que no ha canviat, que és neta de certes contaminacions.’
Artur Ramon: ‘I quina posteritat creieu que pot tenir el llibre?’
Jordi Amat: ‘Cal pensar el corpus literari de Josep Pla més enllà de les Obres Completes de Destino. Perquè si llegim Pla sortint del cànon de Destino, Vida de Manolo guanya.’
Artur Ramon: ‘En la història de l’art català, quin lloc ocuparà Manolo?’
Àlex Susanna: ‘En qualsevol cultura, Manolo és un artista amb una supervivència gens fàcil. A casa nostra ja no té la cotització que hauria de tenir. El reconeixement dels escultors està lligat a l’obra monumental. I d’aquesta Manolo no en té gaire. La majoria d’obra de Manolo és peça petita i en aquest format és difícilment superable. Però no tenir escultura monumental el situa en una segona divisió. A Maillol també li costa. L’escultura en general és molt difícil. I hi ha pocs escultors bons. El que tenim de Manolo és formidable i un miracle. Quedem-nos amb el miracle. A mi m’agrada tal com ens ha arribat.’
