En la darrera visita a l’estudi de la pintora i amiga Leticia Feduchi em va deixar un catàleg, el de la mostra antològica Louis Corinth (1858-1925) presentada al Museu d’Orsay de Paris fa just un any.
Corinth és una illa en la història de l’art modern, el seu camí artístic és absolutament personal i intransferible. Es un pintor narratiu, de pinzellada desimbolta com ho foren Hals o Rembrandt, arrelat al tema: història, Bíblia, retrat. Un pintor naturalista marcat per la lliçó de Courbet que observa i anatomitza els instants i els personatges de la vida moderna. Un gran retratista, autoretratista, de flors i natures mortes, de nus que son Freuds avant la lettre. Reutilitza els temes clàssics de la pintura, com la Susanna i els Vells: darrera la cortina s’entreveu la cara de sàtir d’un dels primers voyeurs de la història de l’art. O la Betsabé, carn grossa i blanca, amb el sexe tapat per una roba negra, que ens mira nostàlgica. O l’esgarrifós Botí de guerra on contrasta el cos virginal de l’adolescent de cabells d’or amb el soldat encuirassat: eros i thanatos, teatre i violència, la poesia i l’horror de la guerra.. La tensió d’aquesta parella a la força contrasta amb les dones tan belles com la italiana en sofà groc que no ens deixa veure el rostre, tan sols el cos rosat i nu. O el retrat de Madame Douglas d’ulls banyats de luxuria.Com a través de la pintura Corinth pot despullar la dona del seu amic?, com pot fer visible el seu subconscient de possessió de bellesa d’una manera tan diàfana a través d’un quadre que sembla d’època però que amaga la passió en estat pur?. Hi ha una carta de 1909 en el que el pintor li comenta a la seva dona que passarà uns dies a casa dels Douglas i que intentarà pintar a la senyora tot i que té el nas gros i es massa morena de pell: un detall més per confirmar que no només l’hagués volgut pintar. Tan sols un gran mestre pot transcendir l’ànima a través del seu art i Corinth n’és un encara que no hagi passat en lletres capitals a la història dels grans noms de la història de l’art.
M’agraden els seus autoretrats,-l’artista davant ell mateix- i no tant els rembrandtians que son massa literaris sinó els més originals com el de l’esquelet. Es pinta el dia que fa trenta-vuit anys al seu taller de Munich. A l’esquerra un esquelet de mig cos, a la dreta el pintor amb corbata i mirada alienada. Darrera un gran finestral de l’estudi amb la llum de plom de la capital de Baviera. Contrasta el seu coll de brau, el cap animal, ulls banyats d’alcohol i bigoti de turc i la corpulència del tors amb la simplicitat de l’esquelet. Es un memento mori?. Fins a cert punt. L’esquelet serveix per l’estudi de l’anatomia i era propi en els tallers dels pintors. La originalitat de Corinth està en utilitzar-lo per autoretratar-se. Per a mi és més una afirmació de la vida que una nostàlgia del inevitable final. Obra clau per a entendre el naturalisme europeu en la primera dècada del segle XX.
Corinth treballa a la prima. Pinta ràpidament, amb pinzellades breus i encara humides aplicades directament a la tela. Barreja els colors purs amb una gama de grisos, blancs i negres per a obtindre resultats de gran intensitat en la gama dels grisos. Dibuixant, aquarel·lista, gravador, Corinth depassa els generes i les tècniques.
No em cansaria mai de veure les il·lustracions d’aquest llibre perquè és una lliçó de veritable pintura. Avui que la pintura es perd irremediablement engolada per la frivolitat de les imatges banals de l’art contemporani, reivindico la figura de Corinth i dels seus seguidors, entre ells, la pintura lliure i intel·ligent de la Letícia.
Artur Ramon i Navarro
