Artur Ramon Navarro, el quart antiquari de la dinastia barcelonina Artur Ramon, ha aconseguit una cosa que al nostre país és difícil: que a la televisió es parli del nostre art. Més d’un cop m’he queixat en aquestes planes des de fa anys de la animadversió, potser no real però sí efectiva, que a la televisió nostra es percep amb relació a aquest patrimoni cultural tan consistent que són les arts plàstiques del país. Aquell programa que es deia Art endins de TV3, tan ben preparat i realitzat (vegeu EL TEMPS, 24 de gener del 2017), no passà de la primera temporada.
Artur Ramon Navarro, en canvi, ha aconseguit que en programes d’audiència important es parli amb regularitat del tema, i també a la ràdio. Suposo que es tracta de saber divulgar l’art entre un públic ampli sense que aquest públic s’avorreixi o se senti interpel·lat per cap mena de dèria de redempció culturalista.
Ara el mateix autor ha publicat Les obres mestres de l’art català (Rosa dels Vents, Barcelona 2018), on es proposa fer i raonar una mena de cànon de l’art català a través del seu gust personal. Tots el cànons són sempre subjectius, i Ramon fa el seu sovint encarant dues peces, i també sovint són una obra antiga i una de més moderna, com ara el Tapís de la Creació de Girona i Joan Miró, el Mestre de Cabestany i Manolo Hugué, la marededéu de Bellpuig i la Senyora Canals de Picasso, o Joaquim Mir i Miquel Barceló. Amb aquests noms i uns quants més organitza una mena de museu imaginari —com va fer Malraux anys abans de ser ministre de Cultura de De Gaulle—, lliure de permisos d’importació i d’assegurances milionàries perquè és sols virtual, sobre el paper. En aquest aspecte es troben a faltar al llibre reproduccions més bones i en color que puguin convèncer els no convençuts encara.
Cal agrair que no vulgui insistir només en els tòpics (Ferrer Bassa, Huguet, Fortuny, Casas, Anglada- Camarasa, Nonell o Tàpies), i així no dubta a prestar atenció també, per exemple, a Modest i Ricard Urgell, a Pere Borrell, a Manuel Feliu de Lemus o a Marià Pidelaserra i Nicolau Raurich, que són creadors molt personals però que els coneixedors mateixos de l’art català potser no haurien trobat a faltar en la tria. I l’autor no els hi entra amb calçador sinó que, com demostra el llibre, hi entren amb ple dret. D’altra banda, la vindicació que hi fa de Subirachs era d’esperar, per la vinculació de l’autor i del seu pare amb el gran escultor desaparegut, però això no vol pas dir que no sigui una defensa sempre necessària i merescuda, insuficient per ella mateixa, de contrarestar els gavadals d’oprobi que es van arribar a llançar damunt Subirachs anys enrere en aquest país, sovint tan mesquí.
Artur Ramon s’hi permet però certes llicencies per salpebrar el plat, com quan tracta Borrell de mestretites i de vanitós —poc que ho era, pobre Borrell!—, o el canonge Desplà —el de l’extraordinària Pietat tardogòtica de Bartolomé Bermejo— de fosc i pretensiós. I fa afirmacions sens dubte ben polèmiques, com la de dir que si l’empresari i col·leccionista nord-americà Charles Deering no s’hagués endut a Xicago el Sant Jordi de Bernat Martorell, potser durant la Guerra Civil algun energumen l’hauria cremat, futurible gens allunyat de les possibilitats reals que hagués passat. Algun dia haurem de gosar quantificar sense complexos d’una vegada la pèrdua immensa de patrimoni artístic català que devem a l’acció dels àcrates incontrolats —que no ho eren tant— durant la Guerra Civil.
Aquest llibre, si el llegim els de sempre, tindrà poca conseqüència, però si, generant el mateix tipus de consens que l’autor aconsegueix als mitjans de comunicació majoritaris, el llegeix molta gent, podria arribar a tenir una fecunditat remarcable.
Francsc Fontbona
