Sovint em passo per la llibreria Canuda on acostumo a trobar llibres de vell a preus irrisoris. Avui compro un clàssic: Les Meditacions de Marc Aureli en edició de quiosc de Planeta Agostini, Ed. Gredos, 1994 (€ 4). Aquesta obra està escrita en dotze llibres breus com les estacions de l’any i més que un diari o uns apunts son reflexions sobre el sentit de la vida. Fou publicat el 1558 a Zurich partint d’un manuscrit original perdut, la copia del qual es conserva als Museus Vaticans. En una prosa concisa i sòlida l’emperador-filòsof escava en la seva ànima en meditacions que van enllà de l’espai i el temps. Per això ens arriben ara, dos mil anys després, amb la frescor d’una obra eterna. Imbuït de la tradició en la que es va formar, de Plató a Heràclit, Marc Aureli és un estoic que ens presenta la vida com un cicle més de la naturalesa on naixem, ens multipliquem i morim i l’home com un ésser insignificant en aquest procés. La seva experiència el porta a relativitzar la importància dels càrrecs i de la pròpia existència. Paraules carregades de nostàlgia d’un temps que passa i no torna, d’una vida que s’escola inevitablement cap al necessari final.
Una obra escrita amb un estil sec, sintètic, estoic com Ciceró o avui Houellebecq. Llegint-lo recordo l’estàtua eqüestre a la plaça del Capitoli de Roma on vaig passar tantes tardes d’estudiant. M’aplico la seva recepta: relativitzar-ho tot. Caldria que aquesta lectura fos obligatòria a totes les escoles per a recordar als nostres joves que “vivim un instant per a caure en el complert oblit”, Marc Aureli dixit.
Artur Ramon i Navarro
