Assumeix el càrrec en un moment que continua sent molt difícil per al sector. Ha tocat fons?
Les dificultats són enormes. El galerisme està en hores baixes, sí. Però m’he posat entre cella i cella un repte: anar tots a l’una. Hem d’ajuntar forces per intentar dinamitzar els nostres espais. Hem de ser capaços de tirar endavant projectes comuns. La Nit del Galerisme, que organitzem les dues associacions de galeries, és el model, perquè funciona: és la gran festa de l’art, la festa de tots. És aquest esperit generós el que reivindico.
Quina mena de projecte compartit vol impulsar?
M’obsessiona molt treballar rutes de galeries vinculades a monuments arquitectònics, que són el que mou el públic. I no pensant només en el turista, sinó també, o et diria que sobretot, en el ciutadà. A la meva zona, la del carrer Trafalgar, ho estem començant a moure, però ho hauríem de fer extensible a tota la ciutat.
Les galeries s’han tornat invisibles.
És trist, però és així. Tot l’esforç que fem per organitzar exposicions no troba recompensa. No et parlo de vendes. Et parlo d’interès. La gent només es mobilitza per les inauguracions, si convides l’artista a explicar la seva obra, si mescles disciplines, com ara un concert… És a dir, hem generar més estímuls, més activitats. Però necessitem ajuda de les institucions públiques. No poden passar per alt que fem una funció museística gratuïta. El Departament de Cultura només destina un 2% del seu pressupost a les arts visuals. Increïble, oi?
El galerisme no està mort, però les vendes…
Les vendes sí que ho estan. Per diversos factors, però a mi n’hi ha un que m’indigna moltíssim: les subhastes. Han destrossat el mercat. A l’artista viu, la seva política d’anar a la baixa li ha fet un mal terrible.
Però, malgrat tot, el sector resisteix. Què el fa viable?
A la majoria de galeries, les fires estrangeres. I totes, incloses les que aposten per les últimes tendències, el mercat secundari. A l’artista jove emergent l’està aguantant la venda d’un Tàpies.
Només començar l’entrevista ja ha exposat una de les peculiaritats del seu col·lectiu: que està dividit en dues associacions que sovint treballen d’esquena l’una de l’altra.
Soc empàtica i tinc bona relació amb tothom. Però hi ha coses que han de canviar, com ara la diferència de tracte de les institucions públiques. Fa poc, en una reunió del pla integral de les arts visuals amb la consellera de Cultura, vaig protestar perquè els ajuts es concentren en els projectes de l’associació Art Barcelona, que estan molt bé, però només donen visibilitat a 27 galeries. El gremi en té 50, que a més estan disseminades pel territori. Un dels nostres projectes, la Tardor de l’Art, que marcava l’inici de la temporada, es va haver de deixar de fer per falta de subvenció. Què ens passa? Doncs que no tenim veu política.
No creu, a més, que el gremi té un problema d’imatge, en el sentit que és percebut com una organització antiquada?
M’encantaria corregir-ho. Ens hem de saber explicar més bé. Som un col·lectiu divers, amb línies, nivells i estructures molt diferents. Però, com t’he dit abans, abominar del mercat secundari no és ni just ni real. Tots, i insisteixo, incloses les galeries més modernes que treballen amb els artistes més trencadors, mengem del mercat secundari. No hauria d’estar mal vist. ¿Ho ha d’estar, de mal vista, la galeria que amb gran valentia està apostant per un Hernández Pijuan, un Guinovart o un Ràfols Casamada? En el cas de la meva galeria, som desacomplexadament eclèctics. Combinem art actual amb antiguitats. No desprestigiem la contemporaneïtat, sinó al contrari: li donem un valor afegit.
El seu antecessor, Gabriel Pinós, va lluitar per fer una fira a Barcelona, però no se’n va sortir, entre altres raons perquè Art Barcelona no hi creu. Vostè treballarà per reactivar el projecte?
Soc antifira, i en Gabriel ho sap. Vull ser molt prudent i realista. No penso que sigui el moment de fer una fira a Barcelona. Com hem de poder fer una fira si no tenim ni un plànol conjunt de totes les galeries?
Cada associació té el seu propi plànol?
Sí, i això ja ho diu tot. Uns els repartim en uns llocs, els altres en uns altres, i l’únic que fem és crear una confusió immensa. És absurd. No es pot treballar pitjor. L’administració s’hauria de plantar: “O ho feu junts o no hi ha subvenció.” A Madrid això no passa, les galeries s’ajuden molt més entre elles: van tots a les inauguracions de tots, comparteixen transport… Aquí tothom va més a la seva. A l’Hospitalet, que s’ha convertit en una zona de referència del galerisme, sí que s’està fent bona feina. Feina de sumar, no de dividir.
