L’art i el museu, civilització i intel·ligència

Artur Ramon publica “Les obres mestres de l’art català” a mode de museu imaginari

Se m’acudeixen pocs indicis de civilització comparables a l’art, pocs indrets on un pugui estar més ben protegit que un museu, poques certeses més certes que saber que davant d’un quadre penjat a la paret, una vitrina amb ceràmica antiga o un retaule renaixentista, un ha de callar i observar. L’existència del pensament, de la intel·ligència, de l’evolució dels temps, es manifesta eloqüent transitant per les sales d’un museu. No és important ara opinar si és un bon o un mal museu, si aquell quadre o aquell altre, si ens agrada més o menys un o altre pintor. Tendim a sobrevalorar el verb “agradar” i el conjuguem amb una alegria d’allò més frívola. El menys important és que a mi o a tu ens “agradi” una cosa o una altra. Calla, observa i aprèn una mica. Potser després podràs decidir, encara que no li importi a ningú, si una cosa t’agrada o no.

Em quedo amb aquest pensament, entre molts altres, després d’haver llegit compulsivament Les obres mestres de l’art català. El museu imaginari d’Artur Ramon (Rosa dels Vents), el nou llibre d’aquest antiquari, galerista i divulgador de l’art amb qui sempre em ve de gust conversar de cinema i escoltar-lo quan parla d’art a la tele o a la ràdio. L’editorial li va proposar escriure un cànon de l’art català i ell ho va convertir en aquest museu imaginari personal, un recorregut íntim i molt viscut per obres i artistes que considera importants, rellevants, fora del corrent, extraordinaris. Ens els explica a la seva manera, amb el seu coneixement, relaciona dates, èpoques, corrents, pintors i escultors amb saviesa i amb ganxo, sabent-se explicar i fent-se llegir amb habilitat relatora i profunda expertesa.

Quan penso en la idea de “museu imaginari” el primer que em ve al cap és el Museu Imaginari de Tintin, un llibre que van publicar fa molts anys i que resseguia els rastres de l’art que apareixia a les aventures del periodista imaginat per Hergé. Museu imaginari té a veure també amb aquella diàleg extraordinari entre Woody Allen i Jason Biggs a Todo lo demás (2003). Allen li explica al seu protegit Biggs que la nit anterior ha tingut un somni molt estrany. Un somni eròtic per ser més precisos en què se li apareixen Sofia Loren i Marilyn Monroe, que mai abans del seu somni havien treballat juntes en cap pel·lícula. Brillant! Què és aquest deliri oníric del mestre sinó una espècie de museu imaginari?

Al museu de l’Artur hi ha vint sales. Hi anem trobant, van passant, Joan Miró, Manolo Hugué, el Mestre de Cabestany, Bartolomé Bermejo, Pere Borrell del Caso, Isidre Nonell, Ramon Casas, Modest Urgell, Antoni Tàpies, Subirachs, l’art romànic anònim, Jaume Huguet, Joaquim Mir, Miquel Barceló… Entrelligats, relacionats, amb fils intangibles que els travessen i que els expliquen gràcies als ulls eloqüents del propietari del museu. Hi ha relacions provocadores, atrevides, un diàleg fluid entre el passat, el present i l’eternitat de les obres d’art.

A l’autor no li interessa que el museu sigui un temple ni un mausoleu, al contrari, vol que estigui a prop de la gent, que hi dialogui i se senti interpel·lat per la història i les històries que totes les obres contenen. I ens les explica amb generositat, injectant l’experiència de tants anys d’ofici, après del seu avi i del seu pare, après a la seva botiga i galeria mítica del carrer de la Palla. Des de fa uns mesos al carrer Bailèn. Après d’anar pel món, trobar obres, valorar-les, comprar-les, injectar-les noves vides. Al llibre, també vol fer una reivindicació de l’ofici d’antiquari, tantes vegades apallissat, tantes vegades l’ase dels cops, tants prejudicis abocats a sobre: “Fer d’antiquari proporciona molt material novel·lesc, assumptes detectivescos i tafaneries”.

Reivindica el Subirachs informalista en contra dels que l’atonyinen per la seva vinculació a la Sagrada Família. Reclama que algú es fixi en el que ell anomena la generació perduda en el temps –allà on acaba el MNAC i comença el Macba- la generació de Dau al Set –Tàpies seria un cas a part- i també de Guinovart, Ràfols Casamada i Hernández Pijuan. No s’està de dir que Tàpies és un artista fonamental (sobretot als anys 60), però que després es va passar tota la vida pintant el mateix quadre. Destaca que Josep Pla era un escriptor colossal però que quan escrivia d’art es notava que no en tenia ni idea. I posa exemples: els Homenots d’Hugué, Urgell i Gimeno, als qui converteix en estereotips, a vegades mogut per l’arbitrarietat i l’enveja. Critica els mètodes adquisitius de Marès, la manera com va crear el seu fons d’art. “Em sembla que he fet un llibre valent, he dit el que volia dir”, destaca l’Artur.

Algunes de les obres que inclou al seu museu imaginari estan desaparegudes des de la barbàrie humana i artística de la Guera Civil: la Coronació de Bellpuig i La verge de l’aranya. Podrien estar cremades o fetes miques però l’Artur exclama un “Han d’aparèixer!”. Quina és la millor obra d’art catalana? Potser es quedaria amb Pietat Desplà, de Bartolomé Bermejo. Era cordovès però pintava a Catalunya. Està a la sala capitular de la Catedral de Barcelona. La gent ho sap que té una obra mestra tan a prop? “Hi ha molt desconeixement i rebuig del passat. Hi ha molts barcelonins que no han entrat al MNAC des que hi van anar amb l’escola”, la mirada crítica d’Artur Ramon és lúcida. Per què el MNAC no utilitza tots els pavellons de la fira de Montjuic? Per què no es crea allà una gran ciutat de les arts, junt amb el Caixa Fòrum i la Fundació Miró? Per què les administracions no volen potenciar l’art, posar-lo en valor, invertir en ell? L’art és coneixement, intel·ligència, civilització. L’art hi cap en un museu imaginari, i tant que sí. Però imagineu que no siguin imaginaris. Interessant, oi?

naciodigital.cat