Artur Ramon Navarro
EL PUNT AVUI, 06.03.2015
L’estudiós David Tabbat quan escrivia sobre Roberto Longhi, el millor crític italià de la Italia moderna, el va definir de manera diàfana: l’ull eloqüent. Aquell que té la capacitat d’escriure el que veu o mentre veu i ajusta el flux del llenguatge a la precisió de la retina. Aquest és el secret quan s’escriu d’art, no n’hi d’altre. Després cada llengua té la seva música i l’italià té una cadència lenta i és ensucrada com el francès és perfecte per a la descripció (vegis Proust) i contrasta amb la forma més retòrica del castellà o amb el sintetisme quasi científic de l’anglès. No és el mateix llegir en versió original a Vasari que a Baudelaire o Updike quan escriuen d’art perquè llurs llengües defineixen la partitura que toquen. Hi ha però una cosa en comú: tots ells escriuen mirant, prenent notes als tallers, als salons o a les galeries dels museus i és per això que els seus missatges ens arriben com si estiguéssim amb ells. Res no és arbitrari o forçat. Avui, en canvi, es fa una critica d’art sense obres d’art i regnen els escrits penjats en vinils a les sales dels museus o reproduïts als catàlegs de les mostres d’una teoria vàcua i epidermica i d’un barroquisme intel·ligible. Amb l’edat he descobert que quan no entenc el que llegeixo és que està mal escrit i que l’art d’escriure sobre art només es pot exercir des de la humilitat, és a dir, pensant no amb el teu col·lega que vols impressionar o en el teu alumne que vols seduir sinó simplement en el lector que vol mirar amb tu.
