Carlota Marzo, Núvol | 25.10.2020
La galeria d’art Artur Ramon acull l’exposició ‘L’art del buit’ sobre ceramistes contemporanis.
La galeria d’art Artur Ramon presenta l’exposició ‘L’art del buit’, en la qual es vol posar llum a l’obra de diversos ceramistes contemporanis que durant la seva carrera s’han dedicat a donar forma a una de les tècniques artístiques més antigues. La mostra recull peces de dinou artistes, cadascun dels quals ha triat un camí diferent en l’elaboració de la ceràmica i ha construït un relat propi al voltant del buit.
Corrie Brian, Carme Balada, Barbaformosa, Maria Bofill, Claudi Casanovas, Ruth Cepenado, Roger Coll, Carme Collell, Rosa Cortiella, Mia Llauder, Dameon Lynn, Madola, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal, Nuri Negre, Caterina Roma, Joan Serra i Penélope Vallejo, són els artistes exposats.
El 1964, el filòsof francès Maurice Merleau-Ponty escrivia en el seu llibre Le visible et l’invisible que “l’invisible és un forat en allò visible, un plec dins la passivitat […] Només hi ha estructures del buit” (“l’invisible est un creux dans le visible, un pli dans la passivité […] Il n’y a que des structures du vide“). De fet, aquesta frase podria acompanyar com un ressò llunyà les peces exposades, unes peces que, al llarg del recorregut, juguen i s’estructuren al voltant del buit; un buit aparent, viscut i modelat, que esdevé, malgrat la contradicció, la contrapartida secreta que permet la part matèrica i visible.
Les mans despullades de l’artista, a vegades acompanyades del ritme circular del torn, esdevenen l’eina pura que experimenta i dóna forma al fang, el gres o la porcellana i, submergides en el material, creen objectes que comparteixen, sempre, una base ancestral i originària. Per això, hi ha peces amb regust d’antigues formes populars que semblen enyorar el seu caràcter útil però acaben sucumbint a l’expressió estètica i contemplativa dels nous temps.
Igualment, la imperfecció granular de la xamota o la delicadesa de l’argila brunyida fan acte de presència i forneixen tímidament algunes de les peces. Però més enllà de les diferents tècniques, les obres dibuixen una dansa rítmica que s’adapta a l’espai que les acull i que sovint deixa també, com una petita vergonya, el seu interior al descobert.
L’obra final és el resultat d’una relació estreta amb el temps en la qual la cocció, purificadora i exigent, acaba lentament la peça. El foc, el forn i, en definitiva, l’escalfor, suposen el misteri i la part indomable d’aquest treball artesanal sota el qual s’amaga una poesia primigènia que brota “arrière-silence” i queda en pòsit de supervivència sobre les diferents formes i textures.
Amb tot, un ritme intern articula les obres i crea llocs d’indeterminació on sovint hi afloren espais de trànsit dominats per la discontinuïtat. La ceràmica parla, doncs, l’estructura del buit i és en aquesta intempèrie on s’hi concentra, en paraules merleaupontianes i tal com es pot veure a l’exposició, l’emoció oculta del món.
