Podem regenerar la nostra vida a través de l’amor?. Aquesta és una bona pregunta per a començar aquest 2012, l’any més nihilista dels darrers temps.
Fa només set-cents vint anys, el Dant ja va donar resposta a aquesta pregunta a través de l’obra que dona títol a aquest escrit. La vida nova és la seva primera obra i gira entorn a l’amor que sent per Beatriu (Bice Portinari) des que la va veure vestida de sang quan només tenien nou anys. Llegeixo aquesta obra en una edició de bibliòfil de cent exemplars publicada a Barcelona el 1924 per A. Saló i que em va regalar el meu col·lega i, malgrat això amic, Narcís Clavell. Ara m’arriben els versos escrits sota el dolce stil novo com una alenada d’aire fresc, com si fos l’obra d’un poeta contemporani. I sento l’esgarrifança que em recorre el cos quan el Dant descriu l’amor per Beatriu. Un amor pur que revitalitza una vida quan ets un nen i que en la majoria dels casos acaba sent platònic (adjectiu que hagués pogut ser dantesc si haguéssim agafat el Dant més pel Paradís que per l’Infern), un amor molt rarament acomplert.
Els versos del Dant tenen la rotunditat d’una escriptura del jo, autobiogràfica, sense fissures, que relata el difícil equilibri de l’home entre la raó i la follia, el cap i el cor, un poema en vers per tractar els grans temes que sempre han preocupat l’home i la literatura: l’amor i la mort. Així, inaugura una tradició d’humanisme que va portar a la Florència d’aquells temps a construir una de les civilitzacions més meravelloses de tots els temps. Dant posa lletra a la pintura que després farà Masaccio. O és que l’Adam i Eva sortint del Paradís en el fresc del Carmine no segueixen el guió escrit pel Dant?. La resposta a la pregunta que encapçala aquestes lletres no és altra que afirmativa, l’amor pot regenerar-nos la vida, sí, la vida nova que us desitjo per aquest any sense esperança que tot just comencem…
