Tot comença i tot s’acaba. Després de quasi vuit anys i dues-cents cinquanta articles, aquest és el meu últim En Transversal i voldria que aquestes lletres us arribessin més que com un comiat, com una memòria del temps compartit a través de l’escriptura. Vaig començar a col·laborar en aquestes pàgines a través d’en Santi Terraza que em va posar en contacte amb la família Soler. A ells vull, primerament, agrair la possibilitat que em van donar d’escriure primer setmanalment i en els últims temps quinzenalment on he anat explicant les meves dèries transversalment. Per aquí ha desfilat l’art, la literatura, el cinema, les cròniques del nostre temps i d’un temps passat, i per sobre de tot la meva vida. Escriure cada setmana és un exercici de rigor, de disciplina, com anar al gimnàs. I la veritat és que aquesta escriptura periòdica i compromesa en el temps de l’entrega et posa en forma intel·lectualment, t’ajuda a llegir i escriure més ràpides les coses, a entendre el món millor.
Rellegeixo alguns dels articles i m’adono que també m’he fet gran a través d’aquestes pàgines que he vist publicades després que sortissin al carrer. Trobaré a faltar el ritual de sentir-me a escriure per construir la columna i la vanitat de veure’m publicat quan l’Eco arriba puntualment a casa. Espero poder continuar llegint sempre els amics: en Toni Sella, la Vinyet Panyella; i els companys el Vicenç Morando, la Montserrat Lago, el Ruben Adrián Valenzuela, la Teresa Costa-Gramunt i tants d’altres, un gran equip de col·laboradors de primeríssima.
No continuo per raons estrictament professionals. No tinc temps lliure per tirar endavant una empresa en temps difícils, ocupar-me de la meva família i amics i a més dedicar-me a escriure un llibre que espero poder-lo publicar en vida. Escriure una columna com aquesta vol temps, encara que no ho sembli, molt temps. Pensar-la. Escriure-la. Polir-la… I cada vegada trobo menys idees noves per poder-vos oferir…
Ha estat una sort i un gust poder col·laborar amb aquest gran setmanari. Enviar cada dimarts l’article sense que el Josep el reclamés ha estat un dels meus objectius setmanals en els darrers vuit anys. Ara em toca descansar i és molt probable que, si aquesta casa em deixa, torni un dia a veure el meu nom publicat en aquestes pagines. Irònicament, jo marxo però deixo un continuador, el meu avi Josep Navarro que escriu unes cròniques delicioses.
L’atzar em porta ara per altres camins, tot i que prometo que no quedaré desvinculat de Sitges. Sempre he dit que l’Eco ha estat un dels pocs cordons umbilicals que em lliguen encara amb la Vila. De ben segur, que amb les complicitats que he establert al llarg d’aquests anys de col·laboracions seguiré estant compromès en retornar a Sitges el seu paper referencial a la vida cultural catalana: de Rusiñol a L’Amic de les Arts.
Moltes gracies a tots, amics lectors, molta salut i molta sort i fins ben aviat…
Artur Ramon i Navarro
