Fa molts anys que segueixo la Festa Major a través del què es publica a L’Eco i del què em diuen alguns amics sitgetans. Els meus records son d’infantesa i per tant facilment literàris i pocs verídics perquè en el record hi ha més la fantasia d’una realitat interioritzada que la crònica exacte del que llavors va passar. Més enllà de l’explosió fluorescent i magnífica del castell de foc,- el millor castell de foc que mai he vist-, la meva festa començava quan l’avia Fina em portava a veure els gegants des de la reixa de l’Ajuntament. La imatge poderosa del gegant, la imatge reencarnada del mateix Jaume I, barbut i amb cara de pocs amics, no em deixava dormir entre els velluts tintorettians del meu llit en forma de camarot a la casa de la Davallada. No cal seguir a Freud, ni llegir a Proust, per adonar-nos que tot el que ens passa d’ençà que neixem i fins els deu anys queda impregnat en la nostra memòria, vivències fosilitzades, material de desguaç o de literatura. No us explicaré com em recreava sucant el llonguet de pa encara calent que l’àvia comprava d’hora a can Avalleneta en la llet calenta de primera hora del matí, ni com em fascinava veure l’àvi Artur esmorzant-se un arrós blanc caldós i un ou cru en el menjador en clarobscur on només es veien les veles blaves d’uns vaixells sortint d’un quadre d’Alexandre de Cabanyes.
La por que em feien els gegants (la geganta més que la part femenina del monstre se m’apareixia com una complice de la bèstia masculina amb cap de Caravaggio) quedava plenament compensada per l’afecte que tenia als gegants cubanos vestits a ratlles i que ballaven simpàtics a la plaça. Disfrutava veien les noies de la moixiganga, imatges de la puresa, i la destresa dels homes en el ball de bastons. El drac o la fera foguera m’inquietava amb el foc que li sortia de la boca i de la cua acompanyat pel soroll dels timbalers. Tampoc entenia la passió d’alguns membres de la familía pel ball de diables i aquella olor de polvora i de cosa satànica que recorria el carrer Major per anar a morir al cap de la Vila. Quan arribaven els diables atabiats en aquells vestits d’arpillera de sac de papata deixava la mà de l’àvia i m’amagava al carreró que arriba al mar, un fil umbilical encalat de blanc on a dalt em protegia un plafó de rajoles amb la verge del Roser vetllant per les ànimes del purgatòri. El racó de la calma era el vaixell que em protegia del caos de la plaça i entre el brogit del foc i els crits mirava les orenetes com accents desubicats mentre moria la tarda. Molt a prop, l’espigó de la punta on sempre he trobat a faltar una sirena autòctona i germana d’aquella danesa de bronze i el passeig de la Ribera fonent-se fins a Terramar a tocar de l’horitzó.
Sitges i la Festa Major: la història dels meus primers estius entre el record i la olor de la polvora. Bona festa i bona sort!!!!
Artur Ramon i Navarro
