La primera peça que vaig comprar per al meu gabinet de curiositats va ser un crani de lleona. El vaig trobar a Els Encants i em va atraure la seva mirada buida i el preu del tot raonable. A més, vaig regatejar perquè li faltava un ullal i les mandíbules no encaixaven. El venedor amb va dir que venia d’una casa molt distingida i que havia estat durant molts anys al rebedor en forma de catifa. Recordo que aquell home no tenia paper d’embolicar i que al metro la gent, sense dissimular, em mirava encuriosida.
Com tenia un ullal perfecte, el meu restaurador va fer un motlle i en guix (en vori hagués estat massa car) va reproduir el que faltava i va encaixar perfectament les mandíbules: semblava que hagués mort així. D’aquesta manera, va estar-se un temps al meu gabinet fins que un dia, visitant la casa d’uns senyors de Barcelona on vaig comprar alguns gravats i mentre prenia el té amb la senyora va sortir el tema del gabinet de curiositats i de la meva obsessió per arreplegar cranis de bèsties. I aquella dama em va comentar que a la seva casa familiar hi havia una catifa amb el cap i la pell d’una lleona dissecada que havia venut a un brocanter dels Encants. Li vaig comentar que aquella lleona era possiblement la meva (no crec que es venguin tantes catifes de lleona a la ciutat) i ella, sense dir res, es va aixecar i del calaix de l’escriptori va treure un ullal de marfil, lluentíssim, tot dient: “quan van venir a buscar-la es van deixar aquesta peça que li anirà bé a vostè per tornar-la a lloc”…
Artur Ramon i Navarro
Pubublicat a l’AVUI, 22/10/2009
