LA VANGUARDIA, Cultura|s
Dissabte, 22 setembre 2018
Als anys seixanta, el publicista i fotògraf Leopoldo Pomés va comprar un quadre de Modest Urgell i el va penjar a la paret. El fascinava la seva llum. Després descobriria per casualitat que l’artista l’havia pintat a lamateixa casa on encara s’exposa. Recordo aquesta història a la +Bernat, plena de gom a gom, durant la presentació de Les obres mestres de l’art català, del galerista i antiquari Artur Ramon. Publicat per la Rosa dels Vents, el llibre recorre un museu imaginari en què les Constel·lacions de Miró dialoguen amb el romànic, i Miquel Barceló (l’únic artista viu del volum, que només reconeix Mallorca sota l’aigua) ho fa amb Joaquim Mir, a qui fascinaren sa Calobraies torrent de Pareis, molt abans que hi arribàs l’Homo turisticus.
Ramon reivindica els Urgell perquè estan molt devaluats. Pare i fill foren molt importants, i això no és habitual. “És com si el fill de Messi jugués tan bé com ell”, diu. Si els paisatges de Modest són pura malenconia (i ell es venia fatal, perquè deia que pintava sempre el mateix), el fill, Ricard, destacà en la descripció de cabarets. Un altre Ricard, en aquest cas Ustrell, li pregunta a l’autor per què va incloure la seva tiradora de cartes al llibre. Va ser un dels primers quadres que va adquirir, li contesta. I una anècdota: Salvador Dalí li comprà un quadre de Modest Urgell a l’avi Artur Ramon; aquest li va deixar la seva estilogràfica Parker per signar la venda, i el pintor se la va endur. Dies després, el galerista va anar al metge, i el doctor li digué: “Mira quin regalemva fer Dalí”. Era l’estilogràfica.
Escoltar Ramon és aprendre sense adonar-te’n. I mentre el dirigia, Ustrell l’incorporà al Suplement de Catalunya Ràdio, després que ell li explicàs per què el Pantocràtor de Taüll no és un Pantocràtor. Entre el públic hi ha les llavors companyes de programa Gemma Tarragó i Mercè Folch, el promotor cultural Àlex Susanna i el catedràtic d’Estètica Rafel Argullol, que el dia anterior va estar a la terrassa de La Central, on el rector de la UPF, Jaume Casals, presentava ¿Qué sé yo? La filosofía de Michel de Montaigne. L’acompanyava l’editor d’Arpa, Joaquim Palau. Estava tan ple de gent que hi faltaren cadires, però no la catedràtica de Literatura Francesa Montserrat Cots, ni la catedràtica de Filologia Romànica Victòria Cirlot, ni el cateentens dràtic d’Economia Oriol Amat o el catedràtic de Literatura Javier Aparicio. El crític Jordi Llovet hi anà amb la seva cussa Fidel. També hi havia el filòsof Pere Lluís Font, que va ser professor de l’autor.
Creador dels assajos que donaren nom a un gènere, Montaigne era un lector que es va posar a escriure un llibre infinit, segons Casals. I la intenció d’aquest volum era atrapar-lo, a ell, que no s’atrapava a si mateix. Com? De l’única manera que podia fer-ho: des de la distància, observant el text d’enfora. D’alguna manera, és el que Laura Freixas fa amb si mateixa quan va a teràpia, perquè en l’escriptura, sobretot si és autobiogràfica, ens falta la mirada de l’altre. L’hi explica a Najat El Hachmi a la Casa Usher, durant la presentació de Todos llevan máscara. Diario 1995- 1996 (Errata Naturae). “Un llibre molt honest, molt sincer”, apunta El Hachmi, i ple de noms propis. Entre els quals, el de Lluís Maria Todó, que és entre el públic, on també veig Gemma Lienas i Jordi Oliveras.
“Primer et creus la màscara que porten els altres, després veus que és una màscara, després et fa ràbia que s’amaguin darrere i finalment entens que tots en portem una”, diu l’autora. Una de les coses que crida l’atenció als qui llegeixen el llibre és que es nota que en aquells anys hi havia diners i podies aspirar a guanyarte la vida amb la literatura. Freixas treballava molt, a casa. Buscava un editor per a la seva novel·la, va tenir un nadó. Ser mare l’expulsa de la cultura perquè les publicacions que fins llavors sentia que la incloïen – com Revista de Occidente– no contemplen la maternitat. La maternitat era un paradís emocional i no li deixava veure que la condemnava a la dependència econòmica d’un senyor de qui acabaria separantse. Va fer l’antologia Madres e hijas, que publicaria Anagrama. Pateix quan no té temps per escriure, però també quan té tot el temps per fer-ho. En un moment sense horaris i sense una identitat clara, portar un diari és la prova que continua essent la mateixa persona.
Ara imaginem que, amb tretze anys, la família que ens va adoptar ens retornàs a la biològica, enquè hi ha nins per tot arreu i poc menjar. És el que li passa a la protagonista de La retornada,
de Donatella Di Pietrantonio, autora que va parlar amb llibreters i periodistes a Xanc i Meli, durant el tradicional vermut que Duomo fa aquests dies, i on hi havia el seu gerent, Gianluca
Mazzitelli. Nelly Gonçalves, de la Santos Ochoa, remarcava que a la novel·la hi ha molt de dolor, perquè és horrible que t’abandonin dues vegades, les dues mares. Fe Fernández, de L’Espolsada de Vic, la considerava molt italiana, molt aspra.“Fa molt peratu”, li comentava Maria Carme Ferrer, de la Llibreria Empúries, que va arribar de Girona amb Jordi Gispert, de la 22. I per més voltes que hi dono, no sé com titular aquesta crònica, plena de gent sàvia.!
