Josep i Pere Santilari ens proposen un seguit de dotze més una (no citem el nombre de la mala fortuna) vanitas, bodegons de la mort revisitats per apropar-los al nostre incert món contemporani. Al costat de la calavera, protagonista principal en aquesta especialitat, com a símbol inequívoc del necessari final, aporten elements dels nostres dies associats al món electrònic. Els pintors identifiquen els elements que hi ha a la tradició de la vanitas, com a gènere que ens parla de la brevetat de la vida. Reflexionen sobre el nostre món i consideren que aquest és el moment de la història de la humanitat en què estem més connectats, però també més sols. La brevetat de la vida ve fixada pels pètals d'un nard, les papallones o la música. L'origen de la vida i la seva fragilitat el marca la closca trencada d'un ou. L'atzar ho dicten els daus. I el poder, les grans marques electròniques.
