En la meva llista de desitjos, d’indrets i d’obres que vull veure abans de morir hi havia en els primers llocs l’escultura de Giuseppe Sanmartino Il Cristo Velato, del 1753, que es pot visitar a la capella de San Severo, a Nàpols. Fa pocs dies vaig acomplir el desig.
L’escultura està al bell mig d’una nau barroca i contemplar-la ha estat una de les experiències estètiques més estimulants de la meva vida. Marbre de color del vori treballat sensualment en el cos de Crist ja mort velat per una gasa lleu com l’aire. A les mans i als peus es veuen les llagues com la pluja caient sobre el mar d’hivern.
La llegenda diu que el vel no és de marbre sinó de vidre i que fou el comitent del prín- cep i alquimista Raimundo de Sangro qui va ensenyar la calcificació dels teixits en el cristall del marbre. Tècnicament és tan perfecte que sembla impossible. Al voltant seu hi ha escultures de marbre blanc entre volutes en rocaille, una simfonia rococó de gris, blanc i d’or.
En una capella lateral destaca el terra laberíntic amb símbols maçònics i una petita escala que ens baixa a una cripta on hi ha els cossos de dos criats del príncep momificats en urnes del Settecento –aquí sí que va fer un experiment–, i les venes son d’argent.
Nàpols, la bella i secreta Napoli, una ciutat que enamora pel contrast entre els carrers atapeïts i sorollosos i els interiors buits, plens de llum i silenci on pots trobar càmeres se- pulcrals com aquesta on descansen obres d’art enigmàtiques ençà i enllà del temps.
