Degut als seus antecedents artesanals, existeixla idea que la ceràmica és una manifestació artística de segon ordre. Però aquest plantejament està molt lluny de la realitat, ja que quan veiem en els museus les ceràmiques àtiques negres o vermelles, ens adonem que tant els propis creadors –els terrissers- de vasos, copes, cràters, àmfores, etc. , com els pintors, són uns veritables artistes, tant per les diverses tècniques emprades com per les intervencions dels pintors explicant aspectes mitològics, bèl·lics o de la vida quotidiana. Un clar exemple del que ens referim el tenim en el Vas François, cràter de finals del segle VI a.C., creat per Ergòtim i pintat per Cities, que va ser trobat a Chiusi, a l’antiga Etrúria, i que actualment s’exhibeix al Museu Arqueològic Nacional de Florència.
Per tant, transcorreguts més de dos mil·lennis, podem afirmar que la ceràmica mereix el mateix respecte i consideració que la resta de les considerades “arts majors”, terme aquest que mai m’ha agradat, ja que les “arts menors” tenen la mateixa categoria que la pintura, l’escultura o l’arquitectura. I sobretot a Catalunya hem tingut excel·lents exemples de ceramistes com Llorens Artigas, Cumella i Serra, que van irrompre al segle XX modernitzant la ceràmica i van ser els mestres de molts dels ceramistes actuals, marcant una tendència plenament avantguardista i aconseguint que ceràmica i l’escultura es fusionessin.
Ara,la Galeria Artur Ramon Art presenta Reencuentros, una ocasió per contemplar el treball d’un dels més importants ceramistes americans, el mexicà Gustavo Pérez (Ciutat de Mèxic, 1959). Aquesta és la tercera vegada que exposa a la galeria barcelonina. Viu i treballa a Zoncuantla, a prop de Coatepec, Veracruz. Abans de dedicar-se a la ceràmica va estudiar Enginyeria, Matemàtiques i Filosofia, però no va acabar cap de les tres carreres, fins que va anar a la Escuela de Diseño y Artesanías de la capital mexicana. Ha fet diverses residències en ciutats europees i al Japó, treballant amb mestres que li van ensenyar diferents tècniques. També ha estat artista invitat, entre altres llocs, a la manufactura francesa de Sèvres, on va conèixer de prop la porcellana.Va tenir el seu primer forn a la ciutat mexicana de Querátaro, el 2011 va fer una antològica al Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i un any més tard va rebre el Premi Nacional de Ceràmica. Ha exposat en diferents localitats d’Europa, Mèxic,Estats Units, Japó i Corea.
Una exposició que va tenir un gran impacte va ser la que va presentarl’any 2016 al Museo de Antropologia de Xalapa. Portava per títolAutorretrato, on hi havia una macro instal·lació de 5.000 peces que abastava el període concret 2009-2016. Més endavant la va mostrar en altres llocs, però amb menys obres. Per a ell va ser un repte molt important, ja que es tractava de reunir en un sol espai, com si fos el seu taller, un gran nombre d’obres que representessin una part molt important de la seva trajectòria creativa.
L’exposició Reencuentros, amb nomésuna vintena de peces, és un nombre suficient per tenir un coneixement del seu treball, ja que es tracta de mostrar una síntesi de més de tres dècades d’experimentació i investigació constant, sense saber mai amb exactitud quin serà el resultat final al treure les peces del forn. Per això el que el públic es trobarà és la suma de sèries anteriors que ha anat desenvolupant durant aquest temps, com són Forma oberta, Dibuix en la ceràmica, Ferides, Talls, Reconstrucció, Plecs i Compressió, entre altres. Segons l’autor, qui es dediquia la ceràmica ha de “seguir atenent el seu material, les seves tècniques de formació i l’assecat de les peces,l’aplicació d’engalbes i esmalt al foc, el qual sempre té l’última paraula”.
En totes les obres s’aprecia el seu interès per l’abstracció, concretament per mostrar diversos elements geomètrics, encara que el color també adquireix protagonisme, principalment pel cromatisme del gres, gràcies a la utilització d’esmalts foscos. Un altre aspecte important és el buit, mitjançant els forats o les incisions que apareixen sovint en les ceràmiques. Sol fer dissenys gravats amb una navalla, així com incisions i talls, tots des d’una òptica geomètrica, que la podem relacionar amb els talls que feia Lucio Fontana, un dels màxims exponents de l’informalisme i creador de l’espacialisme. Gustavo Pérez destaca que en les seves peces “la forma és un suport molt clàssic, simples atuells cilíndrics tornejats”.
A banda d’aquesta referència a Fontana, també se l’ha relacionat amb altres artistes tan diversos com Miró i Chillida, però el seu referent essencial és l’alemany Hans Coper, encara que la major part de la seva carrera com a ceramista va transcórrer a Anglaterra. Des de sempre s’ha interessat per l’abstracció i se l’ha considerat“el Brancusi de la ceràmica del segle XX”.
La majoria de les obres són del 2019, totes han estat tornejades i esmaltades interiorment, però el que destaca de cadascuna són els talls o incisions, dels que el president de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, Jordi Marcet, observa que “dibuixen la superfície o emmarquen sobris esmaltats, generalment negres o de colors foscos”. El disseny de cadascuna de les peces és variat, a diferència de les formes, encara que la majoria tinguin una estructura cilíndrica. Apareixen línies verticals combinades amb zones buides d’incisions, creant un ritme compositiu que dóna sensació de moviment. També hi ha dibuixos esquemàtics que evoquen el món mironià, considerat com el més sintètic. Altres obres destaquen més pel seu cromatisme, ja que no tenen incisions, sinó que la superfície és llisa. Les línies horitzontals, verticals i helicoidals que apareixen es barregen amb unes estructures que formen una mena d’entramat o en forma d’ics. Finalment, hi ha peces que sembla que representin onades. L’escriptor i diplomàtic mexicà Sergio Pitol defineixl’artista com “l’home que ven la seva ànima al fang”. Té raó amb aquesta descripció, ja que Pérez sempre s’ha mostrat interessat amb tot allò relacionat amb la base de la ceràmica com és el fang, creant formes i motius sorprenents però plens d’una estètica completament contemporània. Quan hom toca, o més ben dit acarona, una de les seves peces, se n’adona de la suavitat i lleugeresa que atresoren totes elles.
