Saló de Cent, Ajuntament de Barcelona, dilluns 16 de gener de 2012
Excel·lentíssim senyor Xavier Trias, alcalde de Barcelona, il·lustríssim senyor Jaume Ciurana, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, familiars i amics de Subirachs, senyores i senyors:
No puc recordar si vaig conèixer abans l’escultor o l’obra. En tot cas, la primera imatge que associo al nom de Subirachs és el monument a Monturiol a la Diagonal. Llavors vivíem molt a prop, i jo quedava embadalit en contemplar amb ulls de nen la forma precisa del submarí subjectada en l’abstracció del formigó, treballat com un jeroglífic egipci. Talment semblava la pedra de Rosetta penetrada per l’artefacte de coure de l’inventor. M’hauria agradat, llavors, emportar-me l’objecte a casa i somniar, com Jules Verne, en les vint mil llegües d’un viatge submarí.
Els mateixos anys el meu pare em portava a l’Estudi Regomir, un palauet al carrer del mateix nom, on hi havia les escultures de Subirachs i on ens esperava el director de l’espai, el sempre eficaç Jordi Umbert. Mentre ells parlaven de les seves coses, m’entretenia acariciant la pell freda del marbre i repassava les formes d’aquelles escultures, dibuixos i pintures que vaig estimar des de nen. Aviat vaig conèixer l’artista i em va semblar un home de mirada molt viva, inquiet, tremendament actiu, que parlava un català de dicció perfecta—inusual en moltes persones de la seva generació—, dibuixant el gest amb les mans. Duia els cabells de plata llargs i ulleres quadrades de pasta negra. Acostumava a vestir de pana i es cobria el coll amb un mocador: la viva imatge d’un artista contemporani. Contràriament a la invisibilitat que els nens acostumen a tenir per part de la gent gran, i més quan es tracta de persones importants com els artistes, Subirachs sempre es va fixar amb mi amb un interès sincer, honest, gens impostat. Tot i la distància dels anys, des del primer moment vaig saber que sintonitzàvem i que l’artista em volia fer partícip del seu món.
M’agradava visitar-lo a la seva casa–taller de l’Arrabassada i quedava fascinat per les obres que anava realitzant, entre els esbossos, els dibuixos i els llibres que tot ho omplien, i un crani humà que li servia de model, col·locats sobre un prestatge al costat d’un rellotge de sorra: una vanitas actual. Tenia el costum de dedicar-me els seus darrers catàlegs. Subirachs és l’artista més generós que he conegut mai. La seva obra forma part del meu imaginari perquè sempre ha estat present en la meva vida.
Subirachs ha estat tan present a la meva vida com en la de la meva ciutat. La seva obra en espais públics és múltiple i variada. No hi ha cap altre artista més present a Barcelona. Sense comptar les més de cent escultures que formen part de la façana de la Passió de la Sagrada Família, Subirachs té setanta obres situades en diversos indrets de la ciutat, tot tractant amb el màxim rigor formal i conceptual des d’un passamà a una façana, des d’un plafó d’un monument commemoratiu a la barana d’un pàrquing al centre de la ciutat.
Recordem algunes obres seves per ordre cronològic: Forma 212 (1957) que es troba a l’entrada les llars Mundet al passeig de la Vall d’Hebron. Aprofito aquesta ocasió —prometo que és l’única petició que porto avui— per demanar a l’alcalde que, continuant aquest reconeixement a l’artista, l’obra pugui reconquerir el seu espai original. El fris de les Taules de la Llei a la Facultat de Dret (1959. De 1961 és una de les primeres obres abstractes que es van instal·lar en sòl públic de Barcelona, Evocació marinera, a la Barceloneta. Destaca també el mur de formigó de l’edifici Tele∣eXpres del carrer Aragó (1966); el fris Barcelona de l’edifici nou de l’Ajuntament, a la Plaça Sant Miquel (1969); Homenatge a Barcelona a la plaça del Mirador de l’alcalde al parc de Montjuic; Diagonal (1969), formigó policromat, al metro de Barcelona; els relleus Comunicació i Computació a la cantonada de Francesc Macià (1971); la Porta de Sant Jordi al Palau del Lloctinent (1975), Matèria-Forma, pedra travertí, a la planta baixa d’aquesta casa i el monument a Francesc Macià a la Plaça de Catalunya (1991), entre tantes altres. També cal destacar les plaques situades a les cases on van viure els poetes Salvador Espriu i Josep M.López Picó i la casa on va néixer el filòsof Francesc Pujols, distintius que emmirallen, civilitzadament, la nostra ciutat amb París. I finalment, voldria citar una obra emblemàtica pel què simbolitza: la Resistència, relleu que hi ha en un mur del Parlament de Catalunya encarregat per l’associació catalana d’expressos polítics. La memòria de totes aquestes obres queda perfectament recollida en el llibre Subirachs a Catalunya. Obra en espais públics, a cura de Judit Subirachs d’editorial Mediterrània.
La culminació de la presència pública de Subirachs a Barcelona és, sense dubte, el treball escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família,on l’artista ha treballat durant més de vint anys, dialogant amb l’arquitectura de Gaudí. Recordo les visites al seu petit estudi–casa sota el monument, i la seva passió per treballar i aconseguir el gran desafiament que s’havia proposat. Vam tenir moltes xerrades entorn d’aquell encàrrec i poc a poc vaig veure com les seves idees, sorgides en el paper, prenien forma en l’escultura. Subirachs es va dedicar en cos i ànima a una obra titànica que encara no ha estat merescudament, justament valorada pels prejudicis i la miopia en la manca de perspectiva. El temps, l’únic jutge en l’art, tindrà l’última paraula.
En aquesta glossa a Subirachs no vull oblidar-me d’algunes persones que l’han recolzat en la seva carrera. Primerament, Cecília Burgaya, la seva dona i mare dels seus tres fills,-Roger, Judit i Daniel-, que va creure en ell i la seva obra des dels inicis. El meu pare, Artur Ramon i Picas, que va tenir la intuïció d’entendre que la seva obra era contundent i sòlida, hi va apostar sense deixar de creure-hi mai. En aquesta aposta també és important la figura de Jordi Umbert, perquè es dedicà amb professionalitat a difondre i comercialitzar la seva obra no monumental, aquí i fora (a la fira de Basilea) i en contactar-lo amb la intel.lectualitat del moment, concretament amb Salvador Espriu i amb una persona molt estimada en aquesta casa: Maria Aurelia Capmany. Una tasca continuada amb dedicació fins avui dia per Maria Teresa Jover al capdavant de l’Estudi Regomir. També cal reconèixer la tasca d’altres galeristes com Miquel i Joan Gaspar i René Métras que van creure en Subirachs en els anys seixanta i setanta. I els amics fidels que l’han acompanyat sempre.
Per acabar vull recordar que el meu primer escrit que vaig veure publicat va ser un text de presentació per a la mostra dedicada a Subirachs als jardins Millesgården d’Estocolm. Corria l’any 1988 i jo tenia només vint-i-un anys. Em va fer una il·lusió extraordinària veure les meves paraules impreses i traduïdes al suec, i sé que Subirachs va ser feliç donant-me aquella oportunitat. Feliç i generós: Subirachs. Des de llavors hem compartit moltes dèries: el món laberíntic de Piranesi, el cinema, la literatura, l’art: la cultura en una paraula. I davant dels seus ulls sempre m’he fet visible, sempre m’ha tractat amb més consideració de la que mereixia. A diferència de molts artistes i escriptors que només parlen d’ells mateixos, acusant un jo que portat a l’extrem és excessiu, quasi pornogràfic, paradoxalment Subirachs sempre em preguntava com m’anaven les coses, què llegia, què escrivia, què feia. Entenguin aquesta glossa com una modesta manera de retornar-li una petitíssima part d’allò que ell m’ha donat, ens ha donat.
Moltes gràcies.
