L’anunciat del meu article no és el nom d’un escriptor japonès que aviat li donaran el Nobel de literatura o el d’un artista xinés subversiu que omple els museus d’art contemporani amb tones de pipes. No, es tracta de l’exòtic i bell nom d’un arbre que va arribar a Europa el 1727 procedent de Xina . És un arbre caducifoli, elegant i que creix molt lentament. Es caracteritza per les seves fulles en forma de vano, nervioses, que mortes tenen la textura carnosa dels rovellons. Es un dels arbres més antics del la terra, s’han trobat restes fossilitzades de dos-cents mil.lions d’anys.
Vaig conèixer l’existència del ginkgo a través de l’arquitecte Frank Lloyd Wright el qual utilitzava les formes sinuoses de les seves fulles per a decorar la seva arquitectura quan l’ornament encara no era delicte. Llavors em vaig prometre que el dia que tingués un jardí plantaria un ginkgo. Ara quan surto al meu jardí del Montseny contemplo el ginkgo encara jove i observo com va canviant amb les estacions. M’agrada veure com surten les fulles d’un verd intensíssim i com es van tornant brunes i cauen i es queda calb durant l’hivern. Recordo que Goethe li va dedicar a la seva estimada Marianne un poema el tema del qual era el ginkgo que havien vist plegats al castell de Heidelberg. Allí va agafar dues fulles siameses i les va posar dins d’un sobre i va escriure un dels versos més bells sobre la fragilitat de la vida on compara el seu amor amb la dualitat d’aquesta espècie vegetal: ” senzill i doble com un aquest arbre”.
Artur Ramon
