Hi ha una corrent en els mitjans que consisteix en ressaltar la mala formació dels estudiants i els pocs coneixements que avui es tenen. Generalitzar sempre és perillós i considero que de bons estudiants i de dolents sempre n’hi han hagut com de bons i dolents mestres. Possiblement el debat en l’ensenyament està més en la pèrdua de valors i d’autoritat que no tant en la pèrdua dels continguts, més en la forma que en el fons, tot i que quan jo estudiava ja hi havia algun brètol que s’encarava al mestre i normalment eren nois sobreprotegits o vinguts de famílies llavors també desestructurades.
Hi ha exemples que neguen aquesta idea general del baix nivell dels estudiants. Només cal sortir al carrer i observar. Sense anar massa lluny, en el recorregut que va de Ciutat Vella a Sarrià em trobo amb les següents escenes:
1. En un banc prop de la boca del metro de Catalunya un noi llegeix la primera edició de Cien años de soledad i no només em sobta per l’edat,-no té més de catorze anys- sinó perquè llegeix la primera (reconec el disseny sixties de Vicente Rojo) i no una edició de butxaca i a més porta un llapis per a subratllar.
2. Davant del meu seient en el vagó del comboi dels FGC que em porta a casa, dues noies d’uns setze anys conversen davant meu de literatura. Una, de cabells de zenc, li explica un conte d’Oscar Wilde amb una naturalitat i una saviesa magnífica.
3. A casa em trobo la meva neboda Nuria (fa quart d’Eso) acaba d’arribar de Roma en un viatge on ha descobert tots els racons i basíliques de la capital del Tiber i torna enamorada de tanta bellesa i art, presa del síndrome de Stendhal.
Enllà de tres exemples triats a l’atzar que em serveixen per a il.lustra aquestes lletres, crec que ara els joves estan més preparats del que estàvem nosaltres quan érem joves i tenen moltes més eines per a cultivar-se. Per exemple, buscar la data de naixement d’un pintor abans requeria anar a la enciclopèdia i tardaves uns minuts, ara amb un clic, amb uns segons ho tens. Quan tenia quinze anys anar a Londres costava uns mil vuit cents euros d’ara mentre avui hi pots anar per deu vegades menys. Per tant, si s’utilitza tota aquesta informació i les avantatges d’un món global es pot estar millor preparat. Es una qüestió de curiositat, d’anhel per aprendre, de voler saber o conèixer i sobretot d’influències. De context, vull dir. Si el jove està envoltat d’empanats o viciats de la Play (utilitzo el llenguatge actual) que consideren que estudiar o aprendre és una pèrdua de temps, fanàtics de la cultura audiovisual, èssers energúmenics integrals que no saben que darrera la pantalla del videojoc hi ha vida, no hi ha res a fer. En canvi, si es mouen en un entorn inquiet, culturalment actiu, a casa i amb els amics, la cosa és molt més fàcil. Estaran més predisposats a llegir un llibre, a escoltar música o a veure una bona pel•lícula. I especialment a escoltar. Escoltar sí, aprendre escoltant dels altres i tornant a la conversa que és allí on es forma un esperit refinat. Cal recuperar la cultura de la tertúlia després dels àpats, a l’hora dels cafès, a la nit abans d’anar a dormir, la cultura de les paraules barrejades amb els fums dels cigars que ens arriben com memòria en estat pur i coneixement que mai no hem de renunciar a copsar.
Artur Ramon i Navarro
