La galeria Artur Ramon fa temps que sembla trobar-se a gust en això d’establir correspondències i diàlegs entre el passat i el present. Després dels germans Santilari, amb les seves vanitas d’anàlisi primmirada i perfeccionisme cirúrgic, i Jorge R. Pombo, ha donat pas a la creació de Frederic Amat qui, amb obra pròpia i peces del fons de la galeria, ha envasat al buit el pes de la història i l’ha repartit entre els estants d’una antiga i prominent prestatgeria procedent de la botiga Ribes i Casals.
L’exposició, que emula un gabinet de curiositats, és una revindicació del col·leccionisme en la seva essència més pura, d’aquest gust per la varietat tan típic dels Wunderkammer del Renaixement i que morí amb el sorgiment dels primers museus. Les ceràmiques, les escultures i les pintures d’Amat dialoguen, trencant salts cronològics, amb una macedònia d’objectes que s’expandeix còmodament al llarg de l’estructura de fusta. Per això, aquí, Amat, es dibuixa com un drapaire que, excavant entre l’arqueologia del temps i amb el pes de tota una vida a la butxaca, recupera i descontextualitza, sempre en clau de divertimento, l’objet trouvé. I és a través d’aquest tripijoc que l’artista català es defineix i, amb un convenciment de no retorn, aconsegueix fixar un gust propi cultivat al llarg dels anys.
De fet, Amat, barreja la seva obra amb una acumulació de coses diverses que, juntes, creen un tot indissoluble i posen en qüestió el transcurs lineal i lògic de la història per afirmar, finalment, que la cruïlla del temps pot ser manipulada i, fins tot, bombardejada. L’aiguabarreig d’objectes, disposats en un desordre premeditat, es mou entre la religió i l’ateisme i, mentre la pàtina de la fe tendeix a dessacralitzar-se, el contemporani, representat per l’obra del mateix Amat, adquireix, potser involuntàriament, la veneració del seu propi present que l’accepta i l’introdueix dins del relat de la història.
Per això, una serp dissecada per algun taxidermista experimentat, uns gerros de Llorens Artigas, un bust de nen fet per Carles Mani, plats de ceràmica catalana, un Sant Sebastià del barroc o pots de farmàcia del XVIII reviuen i es reinventen per ocupar un altre esglaó dins de l’escala impredictible de l’art. La varietat conviu i és en la diferència i en el xoc de trens que es crea l’àmbit de la trobada i a on les peces ballen, malgrat les dissonàncies, al ritme d’una mateixa música.
En aquesta prestatgeria, que no és més que un escenari de petits tresors, el temps es fon i reviu en l’aquí i ara i, regit per un salt bidireccional de doble direcció, retrocedeix i avança entre el passat i el present com un joc de temporalitats que s’enreden per esdevenir intemporals. De fet, sembla que J. V. Foix s’amagui, tímid i silenciós, entre les lleixes, i encarnat en un Cicerone d’elegant oratòria digui a mitja veu i en vers bimembre allò de “m’exalta el vell i m’enamora el nou”.
