Les ‘Cartografies’ de Frederic Amat | Frederic Amat / Artur Ramon Art
Artur Ramon Art acull una exposició on Frederic Amat –que treballa la pintura, la ceràmica, el cine, l’escenografia i l’escultura– dialoga amb el seu fons, fet que provoca “les correspondències més insòlites”
Concebut com una manera de sintetitzar la inacabable diversitat del gran món –a fi d’explorar-la i estudiar-la millor–, el gabinet de curiositats o “Wunderkammer o cambra de meravelles era un microcosmos del qual es destil·lava un macrocosmos –en paraules d’Amador Vega–, un theatrus mundiclàssic per comprendre la realitat. Dues tendències es relacionen en el gabinet de curiositats –prossegueix Vega–: la dels que actuen com col·leccionistes i la dels que busquen el contrast i la interacció entre materials naturals i artificials”.
Per a un artista tan versàtil i polifacètic com és Frederic Amat (Barcelona, 1952), que treballa la pintura, la ceràmica, el cine, l’escenografia i l’escultura, l’obra i la trajectòria del qual presenten, per tant, una diversitat d’interessos, de temes i de gèneres diguem-ne renaixentista, crear a partir de la idea del gabinet de curiositats deu haver estat la cosa més natural del món.
El projecte de la galeria Artur Ramon Art de fer que Amat dialogui amb el seu fons s’ha d’emmarcar en aquest context, avui ja clàssicament postmodern, de total assumpció de la mescladissa i la provatura, de les variacions més sorprenents i les correspondències més insòlites. Tot el que sigui trencar esquemes, rebentar lògiques, fer incursions en l’estranyesa i unir contraris aparentment irreconciliables és creativament prometedor, i tot això, el pretext del gabinet de curiositats ho propicia.
Wunderkammer és una exposició de tres parts que no tenen gaire res a veure entre elles però que, pel context generat per la pròpia mostra, encaixen prou bé. La primera part és el gabinet pròpiament dit, que ocupa un tram prou considerable d’una de les parets altes i llargues del nou espai de l’Artur Ramon i que s’ha muntat reutilitzant una prestatgeria que Amat va crear el 2013 per a l’escenografia de la representació teatral d’El testament de Maria, de l’irlandès Colm Tóibín. La segona part està formada per dues pintures de gran format fetes al llarg de la dècada dels 80 –representatives del que es va denominar pintura-pintura, un corrent o moviment internacional del qual Amat va participar– i per una de les obres més recents de l’artista, una sèrie de nou pintures-dibuixos-collages titulada Cartografies, que remeten al tema de les migracions. Tant les nou cartografies com les dues pintures ocupen la paret frontal de la prestatgeria. La tercera i última part, situada al pis de dalt de la galeria, consta d’una dotzena de dibuixos-collages, de petit format i fets amb aquella irresponsabilitat entre seriosa i lúdica de les obres treballades des de la irreverència i l’atreviment.
Per a l’espectador que es posa davant la prestatgeria –carregada amb desenes d’obres d’art, objectes curiosos o estrafolaris, i embalums negres i inquietants (també repescats de l’escenografia teatral mariana)–, la millor actitud per acarar una tal cascada és no pretendre desxifrar-la, no aspirar a interpretar-la com qui llegeix un poema –la xarxa de correspondències de Baudelaire, l’ordit de sinestèsies de Rimbaud–, sinó deixar que els ulls es perdin pels laberints de colors, formes, volums, sensibilitats culturals, símptomes d’una època i cosmovisions continguts als prestatges.
D’entrada, la sensació de barreja i desordre és desbordant, però de seguida es fa evident que tot ha estat filtrat i redimensionat pel temperament d’un individu –Amat– que, a més de ser l’autor de moltes de les peces exposades –ceràmiques, escultures, pintures fetes amb tècnica mixta sobre fusta–, és qui ha seleccionat totes i cada una de les obres i dels objectes i qui ha decidit l’ordre de col·locació del conjunt. I tot ho ha fet, és clar, amb intenció. No amb una intenció, sinó amb intenció.
Però que ho hagi filtrat i redimensionat amb intenció no vol dir, hi insisteixo, que hi hagi un sentit global amagat. Vol dir que l’experiència visual i sensorial que ofereix la prestatgeria no consisteix en un simple abandonament al caos, sinó que hi ha una mena de cadència visual sostinguda per un joc d’equilibris i d’interaccions entre allò deliberat i allò fortuït, entre allò que s’assembla i allò que no té res a veure, entre allò culturalista i allò visceral.
Les ceràmiques d’Amat, policromades amb sumptuositat i nervi, tant quan són plàteres apetitoses com quan representen formes semblants a caps –la sèrie de Caps grossos–, dansaires o personatges una mica monstruosos –amb aquella monstruositat entranyable i horrorosa d’un cert Miró, d’un cert Arp–, es guanyen l’espectador per la seva vistositat sense estridències. El mateix val per a les pintures, petites i quadrades com rajoles, cada una de les quals proposa un singular desplegament de colors i de formes, de vegades a frec de l’abstracció, de vegades dins les coordenades d’un figurativisme potser en procés de deixar de ser-ho.
El fet que tant les ceràmiques com les pintures comparteixin l’espai de la prestatgeria –i el comparteixin d’una manera atapeïda, gairebé confusa, gens jeràrquica– amb objectes i peces artístiques tan dispars com són un gerro de porcellana de la dinastia Ming, un pot de farmàcia decorat en blau i manganès del XVIII, un càntir de vidre bufat del XIX, un Sant Sebastià de fusta barroc, un crani de pedra, el dibuix d’una mandíbula de gavial, un marc daurat buit, diversos encensers i canelobres i cofrets i arquetes, tot això al costat de les obres d’Amat, dic, fa que la impressió de desordre bigarrat, de caos sense remei, de riquesa impossible de controlar, sigui absoluta. I gratificant, si els ulls i el cervell de l’espectador són capaços de no deixar-se sotmetre.
Per constatar la reconeguda vàlua artística d’Amat, en tot cas, val la pena centrar-se en les dues pintures dels anys 80. Són dues mostres de l’Amat que va participar de ple de la revifalla de la pintura després d’anys de domini pop, minimal i conceptual, i que es nota que estan creades des de l’entusiasme per la tècnica i els materials pictòrics. Més enllà del seu valor, són dos quadres interessants també perquè representen una època, tant per la riquesa de textures com pel joc iconogràfic i l’ambició intel·lectual. Basta dir que el títol d’una d’elles –la més suggerent i reeixida– és Minotaure darrera cortina groga, un títol grandiloqüent però també juganer, perquè en realitat el minotaure no es veu enlloc: tot el quadre és la cortina groga. La sèrie Cartografies també té el seu interès, ni que sigui per com l’artista dona formes de mapa a uns materials gastats, vells i trinxats, però la manera com aborda plàsticament el tema de les migracions –amb fites i fletxes negres– els confereix un sentit potser massa limitat i unívoc.
És tot el contrari del que passa amb els dotze dibuixos de l’artista que es poden veure al pis de dalt de la galeria. Modestos pel que fa a la dimensió, precipitats i intensos quant als materials de confecció i a la delicadesa de l’execució, n’hi ha alguns que tenen una força i una capacitat de suggestió molt notable. S’hi nota la mà virtuosa i trapella d’Amat, capaç de fer petits miracles formals amb el cul d’un got de plàstic esclafat i ben posat sobre el suport. Ni aquests dotze dibuixos, ni les dues pintures abans esmentades, ni tampoc la sèrie Cartografies tenen gaire res a veure, ja ho he dit al principi, amb la proposta expositiva que fonamenta l’exposició com una particular Wunderkammer, però si hem dit que en un gabinet de meravelles hi pot cabre tot, també en aquesta exposició tot acaba encaixant. D’aquella manera.
