Hi ha un món que no es pot percebre mitjançant els sentits ni els conceptes, que tanmateix és tan real com el món visible; és un món arquetípic, intuïtiu i transindividual, habitat per altres energies més subtils. Crec que l’art es practica descobrint el vincle entre la matèria i aquestes energies subtils, i la imaginació és una porta per fer-ho. Per rastrejar aquesta transferència aparent d’energia cal tenir en compte que hi ha esdeveniments i universos desconeguts que es produeixen en una dimensió que transcendeix el temps i l’espai. Res no existeix separadament ni desconnectat de la resta, la gran realitat de la vida ho conté tot, sense exclusions; l’evolució és lliure, però absolutament interdependent.
Si poguéssim sentir solament durant un instant que tot i tots formem part de quelcom més gran i complex, obriríem moltes tanques a la nostra capacitat per interpretar el món, i seria molt més fàcil establir relacions entre les coses, encara que semblin absurdes. Llavors ens sentiríem com peixos que surten de la peixera i descobreixen l’oceà immens.
L’art es mou dins d’un camp il·limitat i també en un temps il·limitat: el passat, el futur i el present, tot és al seu abast. El temps és present en la idea de la mort, la impermanència i la transformació sense fi, igual que en la idea de gènesi, de creixement i regeneració res no és permanent, excepte el canvi mateix i la transformació continuada; tot allò sòlid s’esvaeix en l’aire. El temps també és espai, i solament la unió d’ambdós elements pot representar una realitat. El Temps imaginari ens permet veure la dimensió temporal com si fos espacial, i ens hi podem desplaçar cap enrere o cap endavant, a la dreta o a l’esquerra, com si ens moguéssim dins l’espai.
El Temps imaginari no fa referència a la imaginació o a quelcom d’inventat, en el sentit «irreal». Es tracta d’un concepte derivat de la mecànica quàntica que s’utilitza per descriure models de l’univers en la física cosmològica, models en els quals no hi ha límits ni singularitats en l’espai-temps (singularitats: àrees de l’univers on les lleis conegudes de la física no són aplicables). Si visualitzem el «temps normal» com una línia horitzontal, amb el passat a una banda i el futur a l’altra, el temps imaginari seria una perpendicular a aquesta línia, com ara un «temps vertical». Igual com en la física, en què els nombres imaginaris corren perpendicularment als nombres reals, simplement el temps imaginari es troba en una direcció diferent respecte del temps que experimentem quotidianament.
En aquest escenari indissoluble d’espai–temps es manifesta un món constituït per la diversitat: cada pedra, cada planta, cada animal i cada persona són meres formes d’una substància comuna que, agitada per l’emoció, és susceptible de transformar-se en quelcom diferent. El món tangible i sensible no és res més que el pòsit residual d’una llarga progressió de graus cada cop més subtils de la matèria, la manifestació de la gran cadena de l’ésser. Bergson deia que la realitat última solament és comprensible per intuïció.
Tot es pot transformar en formes noves, tan sols hem de desfer la compacitat aparent de totes les coses; sembla que això ho va entendre fàcilment Ovidi a les Metamorfosis.
Quan parem prou atenció, la força del present ens porta més enllà de la nostra pròpia contingència; qualsevol element, encara que ens sembli quotidià, pot ser «metamorfosat» en un objecte poètic o ritual. En aquest sentit m’agrada dir que la meva tasca és com la d’un xaman que forneix aliment espiritual o poètic, o com el d’un alquimista que juga amb arcans vitals. Crec que la pràctica artística ha de moure energia. En realitat la vida és el meu gabinet de treball, i sóc molt conscient de com un petit gest pot donar vida a la matèria i com una emoció pot alterar fins i tot un codi genètic.
Aquesta nova coordenada de Temps imaginari és molt útil per mi a l’hora de treballar amb aquests objectes poderosos que s’han anat movent en la història de l’espai–temps de manera però que el temps no s’hi ha adherit. Continuen existint en el moment present i mantenen la plena contemporaneïtat en virtut de l’excel·lència amb què foren realitzats i conservats. Traslladen al present les coses que van aparèixer i van perir davant d’ells i, paradoxalment, amb la seva «immortalitat» aparent ens transporten a allò que és mortal.
El sentiment d’allò passatger atrau el seu contrari, la permanència. Per tal de superar la fràgil consistència de l’instant, rescatem aquesta idea de l’etern retorn.
La plena consciència d’allò efímer és el que ens parla més bé de l’eternitat.
Pamen Pereira
Des del 1986 la seva obra ha estat presentada en galeries espanyoles i internacionals com Palazzo Pinucci i Galleria Via Larga (Florència), Palacio del Senado (Madrid) i Recent Gallery (Sapporo, Japó), i ha exposat en diferents museus del món, com ara el Palau de l’Òpera del Caire o el Museo Nacional de Bellas Artes de Buenos Aires…
Presenta obres que es mouen entre el dibuix, la pintura, l’escultura i la instal·lació. El seu procés de creació, que generalment es fusiona amb l’experiència vital, està estretament vinculat a la natura, de la qual extreu la major part de les seves imatges. Sense abandonar la soledat del taller com a lloc de reflexió i d’estudi, els darrers anys la seva obra se centra en les instal·lacions i les intervencions artístiques site specific en llocs públics i privats, com un repte pel que fa al caràcter social de l’art i el paper de l’artista en la societat.