En l’obra de silvia hornig (Marktredwitz, Alemanya, 1962), el principi de tot és la música, i la música és amb la pintura, i la pintura és música. Vibracions, cadències, contrapunts i ritmes conviuen dins dels espais pictòrics creats per l’artista alemanya, que en aquesta exposició mantenen una conversa atemporal amb un conjunt extraordinari de paisatges d’artistes catalans o inspirats pel paisatge mediterrani de finals del segle XIX i principis del XX. Un diàleg sense estridències, natural, en el qual els cels, el mar, les muntanyes i la terra dels paisatges connecta amb l’abstracció sonora de hornig. Taques, colors i veladures agermanades més enllà de l’espai-temps.
Fragment del text de Montse Frisach
El procés pictòric parteix de dins, d’un so; em “visita” un color que després porta els seus companys, altres colors, de vegades en forma de taca concreta, de vegades aigualit. Aquest món interior té les seves pròpies “lleis”, no hi ha gravetat, ni temps, però certament sí que hi ha canvi constant. Mitjançant moltes capes de color es genera una vibració, una ressonància, el tritó, una tècnica molt “clàssica” que crea profunditat.
silvia hornig
12 resultats
Els colors, les taques i la llum són els connectors que van lligant les obres de hornig amb els paisatges, un gènere que no sense raó, en el seu llibre sobre el paisatgisme català, l’historiador de l’art Francesc Fontbona qualifica categòricament com “el gènere pictòric més important de la pintura catalana moderna”. Sens dubte, no es tracta d’una definició gens exagerada. És una afirmació especialment significativa quan ens referim al període de temps que va de mitjans del segle XIX fins a la dècada dels anys 20 del segle XX, en el qual el paisatge és un territori ideal en el què els pintors desenvolupen les seves principals inquietuds formals i on l’evolució de la pròpia disciplina pictòrica es fa més patent.
