Cuando yo era pájarode Laura Lio

Diverses escultures de Laura Lio rivalitzen o, més ben dit, estan en consonància amb l’arquitectura dels ocells. Expressament ho estan les que prenen la forma de nius o de colònies de nius, per les galeries dels quals s’endinsa la nostra imaginació per parar atenció a un equivalent de la «remor atrafegada» a què al·ludeix Jorge Luis Borges a El Aleph, atès que és segur que existeix entre els ocells. El conjunt de tres escultures grans, confinades ─com bresques─ amb hexàgons, també fa competència a l’arquitectura animal, per tal de protegir i aixoplugar. Però Laura Lio descarta el profit de la closca quan el model de la seva escultura és l’arquitectura humana, com en la casa travessada per l’arbre.

“En els dibuixos de fulles sobre papers grans, més que dibuixos hi ha ofrenes. Una és carnosa, l’altra, fràgil. Una vibra, l’altra tremola; totes dues són reveladores. El full de paper pugna en totes dues per abastar íntegrament la fulla vegetal, i ho aconsegueix. Amb el cant d’una merla l’ofrena seria, si fos possible, encara més exalçada.”
Javier Arnaldo