Artur Ramon Navarro
EL PUNT AVUI, 13.09.2013
El passat 11 de Setembre s’inaugurava a la Biblioteca Nacional de Madrid una exposició singular. Amb el títol, Esteban Lisa. Retornos s’abarca l’obra,- pintura i dibuixos- de qui va ser un dels pioners en l’art espanyol abstracte. Nascut a Toledo, Lisa va emigrar de jove a Buenos Aires on va desenvolupar una tasca més pedagògica que artística. De fet, mai no va vendre cap quadre en vida. La fundació que porta el seu nom s’ha ocupat del reconeixement post-mortem de l’artista. D’ençà que vaig conèixer la seva obra vaig quedar fascinat per la capacitat de fondre el record del color i formes allargades de El Greco,- del qual enguany se celebra el quart centenari de la seva mort- amb el món visual i poètic de Pollock. Si juguem amb les paraules, Lisa pot ser el que en castellà diuen illa. Una illa, sí, en el discurs de l’art modern i contemporani que no segueix cap corrent. Però una illa sòlida que contrasta amb tanta postura estètica i postulat polític que ha intoxicat gran part del discurs ortodox contemporani. De fet, vaig visitar la mostra un dia després de veure les dues propostes buides i pretensioses Art: dos punts del MACBA i Caixaforum a Barcelona que em van desencisar amb un angoixós rerefons violent prenyat de retòrica. El món de calidoscopi de Lisa em va reconciliar amb l’art com una força de l’esperit a la manera del primer Kandinski.
