“La carne no el enemigo del alma, però el mundo a veces sí. El mundo es tener que vivir, se te tiene que ver, y renunciar a todo eso es muy difícil”, diu Antonio López
Bernat Puigtobella | 30/11/2023 | Núvol
Deia Flaubert que n’hi ha prou amb observar llargament una cosa perquè sigui interessant. Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936), el pintor més savi del moviment realista espanyol de la segona meitat del segle XX, coincideix plenament amb l’autor de L’éducation sentimentale quan diu: “Lo interesante ocurre cerca de ti y solo tienes que saber mirarlo”. És doncs la mirada que fa interessants les coses. I és el contacte amb la realitat que ens manté de peus a terra.
Després de les exposicions de Morandi i Plensa, La Fundació Catalunya La Pedrera presenta fins al 14 de gener de 2024 la primera mostra monogràfica retrospectiva d’Antonio López a Barcelona. És un escàndol que no s’hagi fet fins ara, però ha valgut la pena esperar, perquè l’exposició reuneix un centenar d’obres que permeten al visitant fer un recorregut per la trajectòria d’aquest artista al llarg de set dècades de pintura, escultura i dibuix, des de les primeres obres de joventut, dels anys cinquanta, fins a l’actualitat.
L’exposició s’organitza en blocs temàtics, incidint en motius que el pintor ha desplegat al llarg dels anys i han marcat l’evolució de la seva obra: els interiors domèstics, els paisatges, les natures mortes, la figura humana o les vistes urbanes, principalment de Madrid, però també del seu poble natal, Tomelloso.
El mateix pintor s’ha mostrat entusiasta davant la retrospectiva.”Esta exposición me ha enseñado mucho sobre mi propio trabajo, ha sido reveladora. En la disposición de las obras hay unos quiebros que te permiten acceder a unas zonas más profundas”.
Després de visitar la seva exposició (dues vegades) i de llegir moltes entrevistes, m’adono que m’enamora tant el seu art com em fascina el seu discurs: “Yo no puedo inventar. El pintor figurativo pinta lo que tiene delante. Si está en Madrid pinta Madrid, Si está en la Mancha, pinta la Mancha”. Com apuntava Artur Ramon en presentar l’exposició, per Antonio López la forma i l’emoció estan per sobre de les idees. Domina per damunt de tot un amor per la realitat.
Antonio Lopez a la Pedrera amb algunes de les escultures exposades | © Fundació Catalunya La Pedrera
Com ja vam poder comprovar amb El sol del membrillo, el film que Víctor Erice va dedicar al pintor manxec, Antonio López treballa els seus quadres fins a l’extenuació, conscient que una obra mai s’acaba, sinó que topa amb els límits de les seves possibilitats. Si analitzem la cronologia dels quadres de l’exposició veurem que hi ha peces que ha trigat anys a donar per acabades. Fins i tot hi podreu veure un retrat de la seva dona Mari, iniciat l’any 2021, que encara està en procés.
En una roda de premsa i una visita guiada posterior a l’exposició, Antonio López ens ha parlat dels seus inicis i anys de formació a la Escuela de Bellas Artes. Va començar de ben petit fent ninots amb llapis i paper. El seu tiet, que també es deia Antonio López i era pintor com ell, el veia dibuixar però no li deia mai res. El dibuix va lligat a l’amor a la forma, diu López, i constata que a Espanya el dibuix no té tan cos com a Itàlia o Alemanya. Goya va dibuixar, Salvador Dalí també, però de Zurbarán, per exemple, no tenim dibuixos. El dibuix existeix des de sempre i no necessita el color. Els nens dibuixen. El dibuix és una meravella perquè és simple, abstracte, però l’has de sentir complet. És un invent de l’home, com el relleu, que també es un invent tan antic com les coves d’Altimira, diu López.
El quadre més antic de l’exposició es remunta a l’any 1953. Aleshores López era un estudiant de Belles Arts i en plena dictadura franquista no li resultava fàcil trobar referents que l’ajudessin a entendre l’art modern. Anava sovint al Museu del Prado, però amb això no n’hi havia prou per copsar cap on anava l’art contemporani: “Era un enigma que yo quería descifrar para entender lo que tenía que hacer”.
López confessa que en aquella època anava al Prado cada setmana i ho contemplava tot devotament, perquè era l’únic aliment que tenia a l’abast. I quan topava dificultats a l’Escuela de Bellas Artes anava al Prado a buscar respostes, però en aquella època no li va servir de res, perquè no l’entenia, era un llenguatge que li semblava inaccessible. “Todo te lo juegas en los primeros años. Si no construyes un camino pronto, te hundes”, diu el pintor. “A mi me costó mucho ver el arte español, incluso el gran arte es tan antiretórico y despojado de galas y maquillajes que cuesta entenderlo”, diu l’artista.
Picasso, Giorgio de Chirico, Chagall i també el primer Tàpies figuratiu el van ajudar a entendre cap on anava l’art modern. També va beure de l’art egipci i de l’escultura grega. I va entendre que el punt de partida havia de ser sempre el món real. Antonio López comprèn ben aviat que tot surt de la vida mateixa. “La verdad es moderna”, conclou el pintor.
L’any 1965 va descobrir Andrew Wyeth gràcies a la revista Life i més tard, l’any 1973 va conèixer personalment Francis Bacon a la galeria Marlborough a Madrid, un pintor que no és realista però que parteix de la figuració per descriure el desastre de l’home modern. López diu que no ha estat mai mitòman ni va intentar fer amistat amb Bacon, però els quadres de l’artista britànic que va veure al magatzem de la Marlborough el van deixar corprès. Amb tot, López acaba sempre dient que el món real el salva quan se sent massa agafat per la influència de les obres dels altres.
“Cuando yo empecé, descubrí que no se trataba solo de copiar, sinó de inventar y crear algo propio que no lo pudiera hacer otro por ti, que este trabajo no reside en tener habilidad, ni siquiera cultura, sinó una especie de gracia”, diu el mateix artista a les entrevistes que Alberto Anaut ha recollit a Diez hores con Antonio López (La Fábrica), un llibre amè i utilíssim per entendre el seu pensament. El mateix López reconeix que el camí ha estat llarg: “El oficio se va haciendo según va transformándose tu pintura. A lo largo de los años sigues incorporando un tipo de conocimientos. Por ejemplo, yo empiezo a medir, y ya no puedo dejar de hacerlo, a partir de los cuarenta y tantos años. Necesito una exactitud de las cosas como punto de partida. Sin esta precisión no puedo ponerme a trabajar. Me paso el tiempo tomando medidas.¿Eso te libera de lo inútil que puede llegar a ser tu trabajo, te libera de la equivocación? No te libera de nada, però lo tienes que hacer”, confessa López. A l’exposició de La Pedrera queda molt ben il·lustrada aquesta obsessió del pintor per mesurar el volum d’objectes i espais, tant en la seva obra pictòrica com escultòrica.
L’any 1954 coneix María Moreno (Mari), una alumna com ell de la Escuela de Bellas Artes, que es convertiria en la seva esposa i en protagonista de molts dels seus quadres. López reivindica la pintura dels espais interiors domèstics, de les les cases on fem vida. ¿Per què a Espanya no veiem la bellesa dels llocs on vivim?, es pregunta el pintor. Les seves dues filles, María i Carmen, també han estat models i apareixen en quadres i escultures que podeu veure a La Pedrera. En aquest sentit, destaca com una de les joies de la mostra el quadre La cena, que el pintor va treballar entre 1971 i 1980, i que podeu contemplar al costat dels seus dibuixos preparatoris.
L’exposició es tanca amb les obres que ha dedicat a pintar la ciutat de Madrid, tant les que ha fet de la Gran Via estant com des dels afores de la ciutat, sempre des del sud. El pintor observa que a les obres de Masaccio i altres pintors Quattrocento sempre hi ha una ciutat al fons del quadre, el paisatge de les seves ciutats. Velázquez també incorpora elements al fons, hi posa un paisatge però no hi presta gaire atenció, no ho considera interessant. “España está poco pintada”, diu López.
És fascinant contemplar de prop els grans quadres que ha dedicat a Madrid des de Vallecas. Si us hi acosteu molt, us semblarà que esteu davant d’una pintura abstracta, i quan us n’allunyeu descobriu la ciutat en tota la seva esplendor. La mostra també deixa entreveure els paisatges de Barcelona que Antonio López ha començat a treballar des de Montjuïc.
Preguntat per la diferència entre la llum de Barcelona i Madrid, López respon que dins de la llum de Barcelona hi ha moltes llums. “El que em porta a pintar Barcelona no és la llum, sinó la ciutat mateixa. Em passa igual amb Sevilla, que és on van néixer Velázquez i Cernuda, una ciutat on passen coses extraordinàries”.
Al final de l’exposició podeu veure un audiovisual sobre el pintor realitzat pel reconegut director de fotografia Josep Maria Civit, que ens mostra el procés creatiu de l’artista, ens permet entrar al seu taller i als seus espais de treball, i copsar la conceptualització i la preparació d’una exposició en un espai tan singular com La Pedrera.
Una exposició expandida
Aquesta exposició, organitzada en col·laboració amb el Drents Museum (Assen, Països Baixos), surt de La Pedrera per teixir col·laboracions amb altres institucions. La Fundació Catalunya La Pedrera ha cocreat un seguit de propostes culturals que expandeixen l’exposició amb noves mirades i diàlegs amb altres disciplines artístiques. En aquesta ocasió han establert complicitats amb el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música, el MNAC, la Fundació Sorigué, l’ESMUC i el Cercle Artístic de Sant Lluc.
El Gran Teatre del Liceu ja va oferir el dimecres 25 d’octubre un concert del Quartet Gerhard i del Cor Cererols que proposava un recorregut musical pels diversos àmbits de creació d’Antonio López: des del paisatge urbà fins al món més íntim dels espais domèstics, passant pel cos i el retrat.
El diumenge 3 de desembre a les 17h, i en el marc de la programació del Palau de la Música Catalana de la sarsuela Doña Francisquita d’Amadeu Vives, s’ha organitzat una conferència prèvia a l’audició. “Doña Francisquita i Antonio López. L’art del quotidià” anirà a càrrec de la musicòloga Verónica Maynés, sobre la importància del quotidià en l’obra d’Antonio López i la recreació del casticisme que suggereix el gènere de la sarsuela. Amb l’entrada a la sarsuela es podrà accedir lliurement a la conferència que tindrà lloc al mateix Palau.