Carles Cols | 22 de juny de 2023 | El Periódico
Va ser el 2015 quan el galerista d’art Artur Ramon va convertir el que llavors era la seva llar comercial, al cor del Gòtic, en un renascut ‘cabinet de curiosités’ o, en alemany, que impressiona més, una ‘wunderkammer’. Fins i tot hi va exhibir un goril·la dissecat que diuen que va enlluernar l’‘animal més bonic del món’ (així l’anomenaven), Ava Gardner, un dia que passejava per la plaça Reial. Vuit anys després d’aquella celebrada excentricitat cultural, els Ramon, Artur i Mònica, acullen a la seva nova seu (Bailèn, 19) una superba exposició que, tot i que titulada ‘Domus Barcino’, el que fa en realitat és convidar els visitants a assistir a una lliçó d’anatomia immobiliària, a ser testimonis gairebé d’una dissecció forense dels pisos més nobles de la ciutat quan els seus ancians residents diuen adeu a aquest món. Durant 20 anys, l’antiquari i fotògraf Jordi Baron ha retratat aquestes vivendes en el breu interregne que hi ha després que els familiars del finat s’hagin emportat els records de valor sentimental i econòmic, i abans que el pis sigui totalment buidat en una última mudança, pas previ a la seva venda i, moltes vegades, partició en dos o tres apartaments.
‘Domus Barcino’ és una exposició fotogràfica d’instants únics, sí, però és una mica més, potser una invitació a acostar-se amb vertigen a la metamorfosi de Barcelona. Hi ha, d’una banda, les escenes enquadrades per Baron, entre altres facetes, fotògraf i, se sap ben poc, un dels principals col·leccionistes de daguerreotips antics de la ciutat. I d’altra banda hi ha la captivadora ‘mise en scène’ que aporten els Ramon, peces del seu fons que acompanyaran les fotografies fins al 28 de juliol a la galeria. ¿Quines coses? Per exemple, els gravats de Piranesi que recreaven fantasmagòricament el que quedava dret de les ruïnes de l’antiga Roma en ple segle XVIII, una obra que va fer furor en el seu temps i que, això diuen, va ajudar a crear el romanticisme un segle després i va inspirar la iconografia del terror en els primers passos del cine en el segle XX. De les fotos de Baron es pot dir, com a mínim, que són realment piranesianes, retrats que allà, en aquells pisos, hi va haver un passat esplendorós, i, a la seva manera, també inspiradores del que està per venir, que en aquest cas no sembla que hagi de ser una nova onada de romanticisme, però sí de terror social.
Cada fotografia porta per títol simplement una adreça postal, tal carrer i tal número, i probablement en aquest lloc no quedi rastre avui dia del que mostra la imatge. Convé aquí, abans de prosseguir, dedicar un instant al context o, més aviat, al ‘making of’.
A saber. Tres dies a la setmana, tan aviat com despunta el sol, se subhasten als Encants les pertinences dels que ens van deixar (els seus mobles, les seves biblioteques, els seus llums, els records dels seus viatges, les fotos emmarcades del dia del casament i dels nets, la col·lecció de mussols, ventalls o gerros, segons el cas…), tot sempre en lots complets que s’exhibeixen davant la vista d’un remolí de gent que licita a l’alça. Anar-hi és una lliçó de vida, creguin-s’ho, vides de vegades a menys de 1.000 euros, però hi ha (sigui dit amb tot el respecte) una aristocràcia d’aquesta litúrgia de l’adeu, gent com Baron i altres col·legues del seu gremi de les antiguitats que accedeixen a les finques més senyorials de (sobretot) l’Eixample.
En 20 anys, Baron ha sigut testimoni del que ell anomena «la photo-finish d’una memòria burgesa», testimoni de com vivendes que durant més de 100 anys van ser envejables contribuiran, de forma invisible, perquè des del carrer no s’aprecia, al drama de la gentrificació. En ocasions, les fotos van ser fetes pocs dies després que els seus residents morissin, quan ja s’ha obert el sobre de l’herència i els seus familiars decideixen que el millor serà posar l’immoble a la venda, buit, per descomptat. D’altres vegades, si hi ha desacords o senzillament perquè no hi ha cap urgència econòmica pel mig, accedeix als pisos accedeix que hagin estat mesos o anys en repòs, cosa que afegeix un plus de maquillatge piranesianament decadent a l’escena. I un dels plusos de l’exposició és que Baron ha recorregut al seu oceànic fons de fotografies antigues i n’ha seleccionat unes quantes de principis del segle XX que mostren com van ser vivendes com aquelles quan les famílies burgeses van prendre possessió de l’Eixample.
No és fàcil enamorar-se de només una de les obres de Baron. Sens dubte, té un què d’irresistible la que mostra únicament una paret de paper pintada, blanca i estampada, on, fins i tot buida, absolutament despullada de mobles tota l’habitació, s’intueix inequívocament que va ser un dormitori durant dècades. El capçal del llit, les tauletes de nit i el crucifix i un rosari ‘king size’ ja no hi són, però l’ombra de les seves siluetes es manté com si tota la paret hagués sigut una gegant emulsió de sals de plata i allò fos una fotografia feta amb la tècnica d’una exposició molt llarga. De dècades.
Però més evocadores són d’altres fotografies en què els pisos semblen l’Àqaba saquejada pels ‘huwaytats’ davant la mirada complaent de Lawrence d’Aràbia. La comparació bèl·lica no és gratuïta. A això, al paisatge després de la batalla, fa referència en el catàleg de l’exposició el periodista de guerra Plàcid Garcia-Planas, tot un referent en la matèria. Explica que Baron, en la seva faceta de col·leccionista, li va descobrir la figura d’un dels pioners de la fotografia bèl·lica, Roger Fenton, que el 1855 va viatjar a la Guerra de Crimea i va ser testimoni de la càrrega de la cavalleria lleugera britànica contra la soldadesca russa.
«En la fotografia de Crimea apareixen bales de canó, però cap cos humà. Cap cadàver. Només es fotografia l’absència. Com en els salons buits de Barcelona, només veiem l’escenari on els humans han exercit la seva humanitat», diu Garcia-Planas. És una perfecta conclusió. Si s’hi afegeix la teatralitat que aporta la galeria d’Artur Ramon, queda clar que ‘Domus Barcino’ és una exposició ineludible.
