La vida et regala, per atzar, moments inesborrables. Divendres 5 de juny, sense anar més lluny, va ser un dia assenyalat no només pel fet del tot remarcable que L’Amic de les Arts veia, vuitanta anys després, la llum sinó també per tot el que va succeir al voltant de la presentació.
Val a dir que el nostre periple sitgetà, – la meva dona i el meu amic Jordi Ainaud m’acompanyaven-, no va començar massa bé. Al menys per a mi. Mai no cal tornar als escenaris de la infantesa, aquella paradís perdut que l’edat adulta et roba ineludiblement. Vora el cementiri on descansen alguns dels meus avantpassats, hi ha una plaça de ciment allà on hi havia sorra i vegetació desordenada que va vorejant la platja sant Sebastià. Un rètol inhàbil escrit a mà assenyala el restaurant Vivero on menjàvem paelles delicioses com si viatgéssim en un transatlàntic sempre ancorat. Pujant el carrer de la Davallada vaig tornar al numero 9 on abans era casa nostra i ara un restaurant que em diuen que és de quarta generació, és a dir, sense cuina. Un restaurant sense cuina és com una casa sense amo: em temo que he anat més enllà de la metàfora. Sigui com sigui, la façana de la casa queda sepultada per una vegetació tropical, excessiva ,i tot té un aire impostat que em va disgustar. La nostàlgia ja no és el que era, que va dir aquell.
Després de donar-me el gust de fer-me amb L’Eco en el quiosc on de petit comprava els cromos, vem adreçar-nos a la sala gòtica del Maricel on ens esperava l’Antoni Sella amb un exemplar del nou L’Amic…a les mans . En un acte més familiar que solemne van parlar el regidor de cultura, el propi Antoni i el Batlle amb un to civilitat ad hoc amb la revista que presentàvem. Sortint i asseguts a les pedres del racó de la calma, l’amic Jordi Ainaud ens va recitar passatges d’un llibre d’Alvaro Cunqueiro en una escena surrealista i bella. Vesprejava i s’acostava la nit i corria un aire de bohèmia que ens transportava quasi cent anys enrere, aire que vem reprendre en el sopar. Asseguts en una llarga taula en un reservat del restaurant la Nansa la conversa passava, ràpida, de l’experiència romano-blaugrana de l’amic Sella a la blaugrana-canaletiana (de Canaletes no de Canaletto of corse) de l’amic Jou. I, de tant en tant, sortia L’Amic … i la necessitat de posar-nos a treballar en el següent numero perquè dues flors comencen a fer l’estiu. Aviat em vaig adonar que allí estàvem reunits alguns amics de les arts, persones de diversa procedència unides per l’esperit de reconstruir un projecte de revista i per amor a l’art. I ho fèiem amb alegria i volent sumar i reconeixent-nos els mèrits, admirant-nos mútuament. Admiro a tots els qui han col·laborat i han escrit, per les seves idees i el seu esforç, un contingut sàviament coordinat per en Francesc Gil i estructurat pels dissenyadors Jordi Ortiz-Patxi Solà amb un gust refinat que troba el punt just entre la tradició i la modernitat.
En un món egoista i vanitós com el d’avui, sorprenen molt trobar persones que es comuniquen i s’impliquen en projectes altruistes com aquest i que tenen la il·lusió per seguir treballant. Persones que remen en una mateixa direcció sense cap altre ambició que recuperar l’esperit de civilitat, el sitgetanisme, amb el qual en Carbonell i en Foix construiren una de les revistes més significatives en els anys d’entreguerres a Catalunya. Tal com va recordar la Vinyet Panyella, alguns joves sitgetants, entre els quals ella i el seu marit, inquiets per a la cultura corrien els dies de Nadal havent dinat per fer sobretaula amb aquells dos grans intel·lectuals justament en el mateix restaurant en el que divendres celebràvem la resurrecció de L’Amic i estic segur que a en Foix i a en Carbonell els hi hagués agradat veure com la seva revista se seguia produint, continuava ben viva, després d’algun intent aïllat, ençà i enllà del temps.
Artur Ramon i Navarro
