És molt difícil resistir-se a l’encant dels gabinets de curiositats. Van néixer en una època en què el coneixement s’acumulava a través de coses materials, fossin llibres o obres d’art, i no en núvols virtuals.
Els gabinets reunien objectes curiosos, difícils de trobar, valuosos des del punt de vista històric i/o científic, o simplement bells, i barrejaven peces artístiques amb andròmines, fòssils o arqueologies diverses, unint art i ciència. Petits museus privats avant-la-lettre.
Dins de les pràctiques artístiques contemporànies, la idea d’acumulació és també freqüent, encara que sovint amb objectius purament documentals, però la força del model del gabinet de curiositats clàssic no ha mort, com es va demostrar amb la gran quantitat d’instal·lacions d’aquest tipus que es van exhibir a la Biennal de Venècia del 2013. Amb aquest esperit, Frederic Amat (Barcelona, 1952) i la galeria Artur Ramon Art han recreat un gabinet de curiositats, en la què obres de l’artista dialoguen amb antiguitats del fons de la galeria.
A manera de gran instal·lació i ocupant tot un gran pany de paret, Amat, fent gala de la seva condició d’artista que transita per disciplines diverses des de l’escenografia al cinema, ha reciclat uns prestatges de fusta que va utilitzar per al decorat del monòleg teatral El testamento de María, de Colm Tóibín, estrenat el 2014. És un reciclatge del reciclatge ja que els prestatges provenen de la històrica botiga de teixits barcelonina Ribes & Casals.
Frederic Amat, Suite Journal, 2014-2018.
És en aquests prestatges, amb tota la seva pàtina, on Amat ha col·locat més d’un centenar d’objectes d’allò més diversos però que finalment la proximitat física en un espai reduït converteix en germans, malgrat ser d’èpoques i estils diferents. Pintures de petit format, ceràmiques i escultures del mateix Amat conviuen sense complexos amb antiguetats com un crucifix flamenc del segle XVII, un dibuix de José de Madrazo, una Maredédeu romànica castellana, aiguaforts de Piranesi, arquetes, encensers, pots de farmàcia o objectes de vidre. Al costat de les obres antigues, les pintures i ceràmiques d’Amat retrocedeixen en el temps. O potser és més aviat que les antiguetats s’hi avancen?
Frederic Amat, Cap de bolet, 2001.
Les obsessions iconogràfiques d’Amat, com els ulls, per exemple, semblen reflectir-se com en un mirall en detalls com les olives en relleu d’un plat d’engany lleidatà del segle XVII. És un continu joc de correspondències semàntiques i estètiques, que ben segur amaga secrets que Amat, també col·leccionista sense complexos, ha preferit callar, però que conviden l’espectador a una observació minuciosa del muntatge.
Frederic Amat, Forma marina, 1995.
Per complementar la instal·lació, s’exposen dues obres d’Amat més i un conjunt de nou peces recents de la sèrie Cartografies, en les què l’atzar actua en el paper creant mapes. Al cap i a la fi, la geografia també formava part sovint dels gabinets de curiositats, en un moment de la història en què l’ésser humà començava a calcular amb precisió la seva situació física en el món. Més enllà de l’espai, en aquesta molt senzilla però suggerent exposició de Frederic Amat, els temps, les èpoques, els segles es fonen. O millor dit, no existeixen.
English version – > https://www.miradorarts.com/the-timelessness-of-frederic-amat/
