miradorarts.com | per Artur Ramon
Vic és una de les ciutats més belles de Catalunya
La ciutat dels sants, li deien, des que Miquel Llor la va batejar, plena d’esglésies que fan aquella olor de la humitat barrejada amb el temps que sempre et transporta a Itàlia.
M’agrada passejar-me per la Rambla i endinsar-me en el laberint de la ciutat vella i caminar sota l’ombra del Temple Romà, i baixar fins a la Catedral folrada amb les pintures tintorettianes de Sert: una amanida d’or i xocolata. A cinquanta metres hi ha un edifici modern –obra del recentment traspassat Federico Correa– que alberga el Museu Episcopal de Vic, el millor museu d’art medieval català, MNAC a part.
La primera vegada que el vaig visitar –m’hi deuria portar el meu pare quan era un nen– estava integrat en la Catedral, i el recordo com un desgavell de peces, vitrines tronades i molta pols; com un vell museu municipal sicilià. El museu d’ara és la seva antítesi, un dels més ben fets de casa nostra.
Quan el visito, vaig directament a la planta que està a peu pla per veure el Davallament d’Erill la Vall. Escultures articulades de fusta que de tan erosionades semblen de suro, sortides del túnel del temps. El “mal lladre” Gestes ens treu la llengua, infeliç com és, amb els ulls tapats obviant el seu imminent final. Es despleguen una colla de Maiestas Mariae i Crists crucificats de diversa qualitat i nivell de conservació, alguns, per a mi, massa restaurats tot seguint els criteris antics de millorar la peça a través d’un procés irreversible i amb un resultat de vegades lamentable.
Majestat de Sant Boi de Lluçanès, segona meitat del segle XII. MEV.
De les talles, la que més m’agrada és la Majestat de sant Boi de Lluçanès, de la segona meitat del XII, que és, amb menys policromia, germana de la Batlló del MNAC. Em fascina el diable que es penja de la balança per guanyar-li la partida al l’arcàngel Miquel en el lateral d’altar del Mestre de Soriguerola. El retaule de Bernat Saulet i col·laboradors de la Vida de Crist provinent de sant Joan de les Abadesses és un còmic fossilitzat en alabastre. Un prodigi.
La pintura gòtica del museu és una meravella. El gironí Lluís Borrassà n’és l’estrella i no puc deixar de mirar com pinta las Temptacions de sant Antoni amb el Diable disfressat de femme fatale. I no cal dir el majestuós retaule de l’advocació franciscana que la darrera vegada que el vaig veure no s’encenia la llum de la sala, i no em va importar perquè em va permetre copsar-lo com es feia originàriament amb els daurats menjant-s’ho tot.
Ramon de Mur, detall del Retaule de Guimerà, 1402-1412. MEV.
M’encanta el monumental Retaule de Guimerà de Ramon de Mur, del gòtic internacional, i em fixo en els paisatges de roques afilades darrera el Naixement de Crist o en Adam i Eva quan son expulsats del Paradís com si sortissin d’un palau fantàstic de color de sorbet de maduixa, o en el mar Roig obrint-se com les tombes del Judici Final. Una interpretació meravellosa de la iconografia amb ressons arribats de Siena que hagués fet les delícies de Dalí.
Joan Gascó, Santa Faç, vers el 1513. MEV.
El Renaixement està molt ben representat amb la saga dels Gascó. Impressiona la Santa Faç de Joan Gascó, que anticipa el patetisme del Barroc i contrasta amb l’escena del Naixement de Pere Gascó, a la qual darrerament s’hi ha sumat una nova versió, generosament dipositada pel mecenes Joan-Artur Roura i Comas.
Una de les meves peces preferides del museu és el frontal d’altar anomenat “Drap de les Bruixes”, que es conserva al pis superior entre d’altres peces tèxtils. L’esplendor d’Al-Àndalus es concentra en aquesta obra que fa un metre per dos aproximadament, on s’hi representen animals fantàstics amb cos de lleó, ales d’au, urpes d’harpia i cua de serp entre caps de pantera, tot banyat en un vermell sanguinolent.
Bernat Martorell, Crucifixió de Santa Eulàlia, del retaule de Santa Eulàlia i Sant Joan, 1427-1437. MEV.
El Museu Episcopal de Vic fa una feina excel·lent. La seva web i comunicació digital són molt bones, i les exposicions, de primera. El seu passiu és els pocs visitants que rep; descomptant-hi les escoles, poquíssims, molt per sota dels que mereix. En fi, és un mal endèmic del país, ja n’hem parlat, què hi farem.
Quan marxava del MEV, començava a nevar i vaig associar el ritme hipnòtic dels borrallons amb una de les millors imatges del museu i del gòtic internacional. La taula de la Crucifixió de santa Eulàlia de Bernat Martorell (1427-1437) on la santa amb cara de Verge de Malines, mig nua, endinsa el seu cos astènic en la neu que ella mateixa ha provocat com si s’emprovés la part de baix d’un vestit de núvia, tot plegat per pudor i dignitat… Pot haver-hi una invenció més bella? Poesia pintada…
A l’imatge: Davallament d’Erill la Vall, segle XII. MEV. El personatge de l’esquerra és el “mal lladre” Gestes.
