por Artur Ramon | miradorarts.com/ca
El 1933, estant exiliada a Paris, la poetessa russa Marina Tsvietáieva escrivia unes mémoires en diverses revistes de la ciutat.
Tres anys després les reescrivia, per adaptar-les al gust francès, en un petit llibre de cinc capítols que no va veure mai la llum però que ara ens ofereix l’editorial El Acantilado. Són els records que l’inspirà el seu pare, el col·leccionista Ivan Tsvietáiev, fundador del museu de belles arts de Moscou, l’actual museu Puixkin.
La malenconia impregna les línies d’aquest text. Descriu la il·lusió del pare per construir un espai que dedicarà a la seva col·lecció, la forma com celebra la vida a través de l’art, i com ho comparteix amb els altres. El museu com a contenidor del passat i promesa de futur. Un retrat de la societat moscovita prerevolucionaria on la cultura no era un luxe esteril i mundà sinó un bé preuat que calia protegir, les últimes onades de la Rússia tsarista que estava a punt de desaparèixer, escombrada pels vents de la revolució.
Aquest llibre és el revers de Mi madre y la música, publicada a la mateixa editorial, un cant a la seva mare, una pianista amateur. Tots dos llibres son la cristal·lització d’un bell propòsit: honorar els pares a través de les seves passions. I, alhora, una evocació de l’única pàtria que tenim: la infantesa.
Tsvietáieva no es fixa ni en els objectes, ni en la museografia, sinó en el caràcter humà, la pulsió que hi ha darrera de tot col·leccionista. No li interessa res que sigui material: “manejar sus bienes es infinitamente más difícil para un escritor que donarlos, y una gran mesa de madera blanca es infinitamente más atractiva que un hermoso escritorio con cajones quizá llenos de cosas inútiles que atestan, sobre todo, la cabeza”. Des d’aquesta posició ètica i estètica, la poetessa pot elaborar el seu imaginari poètic, una illa on refugiar-se d’un règim que la va deixar pobre i sense marit, exiliada i sola com un gos sense amo.
Avui la paraula museu és sinònim d’ avorriment. Quan el pare de la poetessa va inaugurar el seu museu, el pedagog moscovita Vajterov el va criticar per innecessari: “¿Para qué queremos un museo? Lo que hace falta son laboratorios y no museos, maternidades y no museos, escuelas municipales y no museos. Pero no pasa nada. ¡Que lo construyan! ¡Vendrá la revolución y reemplazaremos todas estas estatuas por camas! O por pupitres. No nos molesta que lo construyan. Las paredes nos serán de utilidad.”
Paradoxalment, més d’un subscriuria avui aquestes paraules endut per la perversa cultura de la demagògia populista, que es basa en afirmar una cosa negant una altra, contraposant absurdament els assumptes socials amb els culturals. És evident que avui més que mai són importants els hospitals, els laboratoris i les escoles, però també ho són els museus, els teatres i auditoris, i les biblioteques. Els primers ens salven la vida, els segons ens reconforten l’ànima.
El marc mental de Marina Tsvieátieva no era exterior sinó interior. El record del seu progenitor i del museu com una capsula sostinguda en el temps, el somni que el seu pare va poder veure amb els seus propis ulls i que ella va edificar amb els maons de les paraules i el ciment de la memòria, en aquests cinc relats bells i breus. Finalment, la realitat es va imposar a la ficció i res ni ningú va impedir que el darrer dia d’agost de 1941, consumida per la nostalgia del món d’ahir, decidís posar punt i final a la seva vida.
