Montse Frisach | 24 de gener de 2023
L’exposició Mestre de Cabestany. Espurnes de marbre, que es presenta a l’Artur Ramon Art fins al 24 de febrer, és fruit d’una història farcida d’atzars però també de complicitats entre tres antiquaris que han unit esforços per presentar una mostra singular i difícilment repetible dedicada a l’escultor més exquisit del romànic català. Coneixem molt poc d’aquest artista, probablement d’origen italià i format a Pisa, que va treballar a la Toscana, a Catalunya, a la Catalunya Nord i a Navarra, i que és sobretot conegut per realitzar la decoració escultòrica de la portada del monestir de Sant Pere de Rodes.
Només per la vintena de fragments d’aquesta porta que es coneixen fins ara és suficient per imaginar l’esplendor i la finesa de la decoració d’un centre monàstic de gran rellevància en l’època. L’abandonament del monestir a partir de finals del segle XVIII, el vandalisme, els saquejos i el nul interès per la conservació del patrimoni al llarg del segle XIX va provocar que aquesta rica portalada del segle XII hagi arribat als nostres dies “nua i muda”, com escriu Manuel Castiñeiras en el llibre que s’ha publicat amb motiu d’aquesta exposició del que també és coautor Jordi Camps.
Ara, però, gràcies a la col·laboració entre tres antiquaris i també historiadors de l’art –Sergi Clavell Pi-Sunyer (Clavell & Morgades), Albert Martí Palau (Palau Antiguitats) i Artur Ramon Navarro-, s’exhibeixen per primer cop quatre peces de Sant Pere de Rodes del Mestre de Cabestany, que malgrat ser conegudes pels especialistes, no s’havien vist mai ja que estaven en col·leccions privades, a excepció d’una que es va exhibir a la mostra Ex ungüe leonem del MNAC el 2014. Per una sèrie d’atzars, tres d’aquests fragments inèdits van ser localitzats recentment per Sergi Clavell, mentre que el quart fragment havia estat adquirit per Albert Martí Palau. Era una circumstància única que quatre fragments del Mestre de Cabestany estiguessin disponibles en el mercat.
A aquest fet es va afegir el fet de la prematura mort el 2020 de l’historiador de l’art Jaume Barrachina, director del Museu del Castell de Peralada, i col·leccionista de quatre peces del Mestre, que va llegar les obres al museu i a qui està dedicada la mostra. I són aquestes vuit peces -les quatre inèdites i les quatre que havien pertangut a Barrachina- les que ara conformen aquesta exposició. D’altra banda, mentre s’organitzava la mostra, la bona notícia ha estat que les quatres peces inèdites han estat adquirides per la Generalitat i un cop es clogui l’exposició, passaran a formar part del fons del MNAC.
L’exposició s’obre precisament amb un fragment de capitell amb una representació amb lleons en lluita de la Col·lecció Barrachina i que també és una peça tocada per l’atzar. Es tracta d’una obra que l’historiador de l’art va trobar en un antiquari quan era estudiant i que ell mateix va atribuir al Mestre de Cabestany ja que no estava identificada. La va comprar pagant-la a terminis i la va tenir al menjador de la seva casa durant anys. És una peça espectacular per obrir l’exposició, on també es reprodueix una nova proposta actualitzada de la situació dels fragments a la porta de Sant Pere de Rodes, inclosa en el llibre de la mostra. A més dels esmentats, els fragments estan repartits a col·leccions com el Museu Frederic Marès -amb l’espectacular peça Aparició de Jesús als seus deixebles en el mar, per exemple-, el Museu d’Art de Girona; el Worcester Art Museum, a Massachusetts; a Port de la Selva i al Museu de l’Empordà; apart d’alguns conservats in situ.
En un bonic i íntim muntatge dissenyat per l’arquitecte Antonio Sanmartín (aZCON architectures), l’exposició té una escenografia que remet a la geometria de la nau de Sant Pere de Rodes i que pretén embolcallar el visitant en una atmosfera contemporània que uneix el passat medieval amb el present del segle XXI. Les quatre noves peces descobertes s’exposen com suspeses en l’aire dins d’una volta que recorda la part posterior dels absis romànics del MNAC, el museu que serà la futura llar de les obres. Les peces són un cap de figura masculina, un fragment amb l’escena de la curació de l’hemorroïssa, un fragment de figura humana i un fragment de vestimenta. Totes tenen el segell inconfusible del Mestre ja que les seves obres són fàcilment identificables per un estil molt personal, sobretot quan esculpeix figures. Ulls i parpelles grosses, mans i peus amb els dits molt llargs, foradets per crear efectes visuals i estètics, l’ús d’un marbre de gran qualitat amb espurnes brillants i una gran expressivitat heretada dels escultors clàssics i paleocristians conformen una sèrie de trets que ajuden a identificar molt bé a aquest gran artista del segle XII. De fet, el Mestre de Cabestany és un “invent modern”, com assegura Artur Ramon, ja que va ser l’historiador de l’art Josep Gudiol que li va donar nom el 1944 després d’anar relacionant peces amb un estil que correspondrien al mateix artista que va esculpir el timpà de l’església de Santa Maria de Cabestany, al Rosselló.
Precisament per aquest estil tan marcat del Mestre és fàcil distingir quan un fragment no és completament de l’artista com és el cas d’un cap masculí de la Col·lecció Barrachina, que té alguns trets del “estil Mestre de Cabestany” com un ús més lleuger del trepant o els pòmuls marcats, però que s’ha atribuït al taller de l’escultor. I és que els grans mestres medievals es desplaçaven d’un lloc a l’altre amb un equip de col·laboradors, eren empreses nòmades d’artistes. Les altres peces de Barrachina presents a l’exposició són un fragment de capitell de tipus corinti i un preciós fragment de relleu ornamental.
El fet que hagin arribat aquestes petites proves del passat esplendorós de Sant Pere de Rodes fins l’actualitat es deu també, no només a l’atzar, sinó a la voluntat de conservació d’algunes persones que en un moment determinat de la història van tenir consciència patrimonial. Algunes d’aquestes peces van ser trobades al terra pròxim al monestir per un pastor que les va conservar a casa. Les van continuar conservant els seus hereus, raó per la qual finalment ara han pogut passar a formar part del patrimoni col·lectiu, malgrat les vicissituds patides al llarg dels segles.
Els tres antiquaris responsables de l’exposició sospiten que arran de mostra, potser acaben apareixent altres obres del Mestre de Cabestany, que l’atzar, la voluntat d’alguns o la benevolència del pas dels segles han permès salvaguardar. Per això i per la difusió de coneixement al voltant d’un dels cims de l’art romànic català, val la pena l’esforç que s’ha fet per organitzar aquesta exposició. Amb ella també s’evidencia que, sobretot en els temps que corren, la col·laboració i complicitat entre hipotètics “competidors” acaba sent un bon camí perquè finalment tothom acabi guanyant.
