Fa temps que li dono voltes a una pre- gunta: per què el cinema francès em cansa tant? I crec que he trobat la resposta. Perquè és massa literari. I l’arrel del cinema no està en la literatura sinó en la pròpia vida.
Un film només ens atrapa quan és creïble, quan explica una història veritable, que ens pot passar a nosaltres en qualsevol moment. En el seu substrat ha de tenir una vocació documental, notarial, de crònica. La pantalla és un mirall on comparem les nostres vides amb les dels altres. Aquest és el joc del setè art. Quan el cinema vol ser literatura perd part de la seva essència i es desvirtua. La història que ens explica es complica i es torna lenta, retòrica i impostada. No és tant un problema de guió sinó de to, de ritme, de tempo. I és llavors quan mires al rellotge es- perant que acabi el suplici.
Naturalment no es pot generalitzar i no hi ha un sol cinema francès –em fascinen Jacques Tati, Jean Renoir i Chris Maker, entre altres–, però en els darrers temps la tendència literaturitzadora del cinema s’ha accentuat al país veí. Tot i que encara no l’he vista, sospito que La vida d’Adèle, Palma d’Or al darrer festival de Canes, desmunta tota la meva teoria. El seu títol i l’arrel tunisiana del seu director, Abdellatif Kechiche [a la imatge, fotografiat per Alberto Pizzoli / AFP], ja són un bon presagi.
