9 jul. 2023 | Carlota Marzo Baron | El Temps de les Arts
La Galeria Artur Ramon Art, amb Mònica Ramon al capdavant dels projectes de la sala, presenta fins el 28 de juliol “Domus Barcino”, una exposició fascinant que recull les fotografies que Jordi Baron ha anat reunint durant vint anys retratant l’interior de pisos de la ciutat de Barcelona instants abans de la seva desaparició.
Jordi Baron. Domus Barcino
Artur Ramon Art
Fins al 28 de juliol
Amb el temps, Jordi Baron ha fet de la fotografia, les antiguitats i el col·leccionisme un univers compartit que ha acabat definint la seva trajectòria personal i professional. De fet, l’accés de Baron als domicilis particulars que retrata no és casual ja que té la sort de formar part d’una saga d’antiquaris -sent ell la tercera generació- que, des de sempre, ha navegat entre llegats, famílies i secrets. Així doncs, seguint les passes del negoci, ha pogut assistir al buidatge de pisos i herències i, en un acte de rescat, immortalitzar el procés.
Domus Barcino és un projecte que posa llum a la derrota. Així, Baron, encarnat en un arqueòleg d’interiors, s’endinsa, amb tacte i sensibilitat, a la intimitat desconeguda de les cases i congela amb mirada pròpia l’esdevenir inevitable d’una vida. Amb altres paraules, Baron reobre ferides i reivindica la fragilitat que ens defineix amb una proposta que, caminant pels marges, és també el seu autoretrat.
La fotografia The shadow of the valley of death que l’any 1855 va fer Roger Fenton durant el conflicte bèl·lic de Crimea obre l’exposició. De la mateixa manera que el fotògraf anglès, Jordi Baron presencia la darrera funció i com un reporter de guerra en el camp després de la batalla recull, càmera en mà, el silenci que ressona entre les ruïnes de l’oblit.
Jordi Baron Rubí, Rambla, 102
En aquests espais devastats les pertinences oblidades resisteixen a l’avantsala de la història. Mentre la llum natural envaeix tímidament sales i racons, els llibres de les biblioteques resten dispersos pel terra orfes de lectors, els llençols dels llits enyoren el cos desprotegit de tantes nits en vetlla, les làmpades dels sostres ploren, embolicades dins de farcells, les seves pròpies llàgrimes, els armaris buits, que ja només són fusta vella, guarden olors d’una antiga bugada, i les persianes estripades sobre els vidres bruts testimonien, defora calendaris i rellotges, la desfeta.
L’interior dels pisos penja entre dos mons: la vida que viu fora dels murs i la vida privada que sobreviu, sola, a dins. En aquests escenaris personals, Baron capta l’últim alè dels dies condemnats a la deriva del temps i, acompanyat per la poesia del silenci, retrata objectes abandonats en atzars d’estranya malenconia.
Davant de l’objectiu de la càmera les vivències s’esvaeixen en una lluita a contrarellotge entre el passat i el present. En aquest punt, Baron immortalitza el trànsit d’un temps que ha esdevingut atemporal en el qual la petjada, la taca, el rastre, la marca, la senyal i el vestigi ressonen entre la pols per recordar-nos que, a vegades, la vida no és nostra.
Jordi Baron Rubí, Passeig de Gràcia, 93
Al costat de cada fotografia Baron hi anota l’adreça del pis. Així, el carrer i el número on es troba l’immoble retratat es converteixen en l’únic reducte de realitat que perdura més enllà de les biografies ja desdibuixades dels antics propietaris.
Igualment, seguint la iniciativa que des dels inicis ha perseguit la sala, les fotografies dialoguen amb altres obres provinents, sobretot, del fons de la galeria. D’aquesta manera, els gravats de ruïnes de Giovanni Battista Piranesi, alguna de les vanitas dels germans Santilari, una vista magistral de Niccolo Codazzi, vàries fotografies originals de Josep Sala, Gabriel Casas i Agustí Centelles o l’acumulació de Crists i miralls antics que atapeeixen amb elegància les parets, acompanyen els interiors al llarg de l’exposició.
Jordi Baron Rubí, Sant Pau, 52
A les fotografies, el dol s’escriu en cada tros d’espai i s’arrapa com la pell a les parets i als terres deixant l’empremta dels dies sota marcs, miralls i quadres de rostres perduts. En els interiors de Jordi Baron hi perviu, sobretot, el que no es veu i escapa a la mirada. Tot allò que en una vida podria haver passat i no va passar i que, d’alguna manera, també va passar i va acabar configurant universos callats de records, tristesa i esperança.
Després de tot, l’oblit deu ser un record llunyà, el record d’una altra vida o potser, només, la nostra vida recordada com si fos la d’una altra persona. La fotografia de Jordi Baron ens evoca, sota el crit del silenci, que l’oblit està ple de memòria.
