Artur Ramon Art ret homenatge a la crítica d’art M. Lluïsa Borràs amb una exposició retrospectiva de Dominica Sánchez que reuneix obres realitzades al llarg de la dècada dels anys 2000. Amb una trajectòria silenciosa i en solitari, desenvolupada a través d’un llenguatge estrictament abstracte, l’artista ha portat a terme un meditat exercici de laconisme, tothora basat en el descobriment de les formes i el recurs de la línia. Amb sobrietat i nuesa de plantejaments, tant les seves escultures com els seus dibuixos valoren l’essència mitjançant una poètica de mínims. Una obra despullada d’elements iconogràfics que ha arribat a una tal síntesi formal que els protagonistes són el buit i la monocromia.
Arran de la vivència existencial i vital de l’etapa de caire informalista, moment en què tendeix a desenvolupar el gest i a resoldre el quadre des de la reducció del color, progressivament, l’obra de Dominica Sánchez (Barcelona, 1945) -ja sigui dibuixística o escultòrica- ha estat centrada en l’exploració de l’austeritat. Els seus escenaris, d’un rigorós ordre arquitectònic, constaten el nexe que s’estableix entre l’ésser i l’entorn. L’interès per la concisió formal es fa extensiu tant en el dibuix com en l’escultura, en una coexistència de poètiques. Una abstracció lírica que dóna a conèixer la part més íntima a través, per exemple, de la vaporositat de les transparències, les organitzacions estabilitzadores, les estructures desequilibradores, els imprevistos desplaçaments, les sobtades ruptures, la duresa dels negres, la contundència d’un vermell o la valoració dels buits. L’interès per les lleis naturals la porten a un constructivisme, a través del qual investiga la captació de l’eurítmia del món.
En un segon estadi, va deixant de banda la pintura per centrar-se en el dibuix; mitjà d’expressió immediat que s’adapta d’una forma versàtil per traduir espontàniament pensaments, anàlisis o estats d’ànim. En el dibuix, la matèria es tan breu que no permet ocultar res; es manifesta nu mostrant la seva anatomia, sense cap tipus de vestimenta que n’encobreixi l’estructuració. Un fil conductor connecta el conjunt de les seves obres gràcies a un llenguatge basat en el gest i en l’automatisme del senyal que deixa darrera seu l’energia de les emocions compulsades per la mà. Recorreguts lineals que assenyalen la continuació evolutiva de la línia que s’entronca visualment amb l’acabament estricte del suport, però que suggereix el seu recorregut vers l’infinit. Quant a la dicció, empra un tret lleu que cerca la ingravidesa i l’harmonia. Els dibuixos, sobre paper i sobre taula, estan realitzats amb carbó i pigments de pastel, mentre que les pintures sobre tela estan executades amb oli i carbó. El joc eteri dels traços i les denses i opaques geometries creen un espai equilibrat que Maria Lluïsa Borràs va descriure com un “paisatge interior, l’únic gènere que ha aportat a la pintura l’últim segle: un pintura que descriu les emocions, les sensacions, l’estat d’ànim sense recórrer a la realitat i que es basa exclusivament en elements pròpiament pictòrics, amb la forma i la línia, l’estructura i el color “.
Però és el dibuix el que la va dur eventualment a descobrir les possibilitats de la tercera dimensió. “El gruix del meu treball consistia en el dibuix i era com dibuixar amb tisores i cartró; d’aquí anaven sortint les maquetes i així van aparèixer les escultures, com una trobada amb la forma de manera diferent.” Retalla amb tisores dibuixos que va plegant i construint fins a passar de la línia al plànol i aconseguir, finalment, dotar-los de volum i corporeïtat. Malgrat comptar amb la tridimensionalitat, segueix entenen el dibuix com a vehicle del seu pensament ja que considera que constitueix la base insubstituïble del moment més extraordinari del treball de l’artista: l’acte creatiu. Perquè, en definitiva, el dibuix és la manifestació que fa visible la llibertat.
Hereva de la tradició de l’escultura constructivista, els seus volums -que es projecten a l’espai com si de dibuixos a l’aire es tractessin- en ferro negre o lacats en colors- estan edificats mitjançant estructures primàries i formes elementals, recreades a través d’un ordre en tensió constant i en trànsit permanent. Una actitud introspectiva que entronca amb la investigació de la geometria, on massa i desocupació, cos i aire, estableixen un íntim diàleg de correspondències infinites.
La gran característica de l’obra de Dominica Sánchez ha estat i és la de cercar el fonament, mitjançant una poètica de mínims, amb una total mesura i exigència. Aquest procés reduccionista afecta també el color que es veu emmarcat en la monocromia i en el contrast minimitzat que lluita entre el mental i el sensual, entre la racionalitat i l’emoció en un autèntic equilibri de bipolaritats. Aquestes trobades que provoquen tensió es dóna com a contrapunt d’oposats a molts nivells: vacuïtat i ple, recta i corba, transparència i opacitat, llum i foscor… en una convivència de contraris. Les carències i els prolongats silencis prenen una dimensió misteriosa i actuen amb més contundència que la presència. Aquesta lluita de l’artista enfront la realitat estable i immutable li atorga tota la força per identificar-se amb la percepció efímera i transitòria. Valora el buit no pas com una absència passiva sinó com un espai generador d’energia.
A través d’una selecció de peces de Dominica Sánchez dels anys 2000 es vol retre un càlid homenatge a M. Lluïsa Borràs (Barcelona, 1932, Palafrugell, 2010); una obra que les va unir. A la seva memòria, presenta els treballs que va exhibir al Museu de Sant Pol de Mar (2002) amb un text de l’esmentada crítica. Doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (UB), va ser professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) entre el 1970 i el 1974. Va començar a fer crítiques per al setmanari Destino i més endavant per a La Vanguardia, on hi va col·laborar durant 30 anys. Borràs es va dedicar més de cinquanta anys al món de l’art, i va destacar per la seva especialització en les avantguardes del segle XX. D’entre les seves publicacions cal destacar la tesi doctoral sobre Francis Picabia (1985), obra bàsica per a la comprensió del Dadaisme i que situà aquest artista en una categoria de primer ordre. També va publicar diverses monografies sobre els arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Lluís Sert i Antoni Gaudí; els escultors Eduardo Chillida i Moisès Villèlia i el pintor Salvador Dalí, entre d’altres. Exdona de l’escriptor i polític Francesc Vicens, va estar molt vinculada als orígens de la Fundació Miró de la que va ser secretària general i membre del Comitè Executiu del seu patronat, així com també del de la Fundació Joan Brossa. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2004 rebé la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.
