Salvador del Carril a l’exposició d’Artur Ramon Art. Foto: Josep Losada
Una mostra a la galeria Artur Ramon fa dialogar els gravats de Piranesi i les fotografies d’Humberto Rivas
Què poden tenir en comú un gravador italià i un fotògraf argentino-català separats per dos segles? Giambattista Piranesi i Humberto Rivas, un art que mira de dins cap enfora. La galeria Artur Ramon Art ha tingut la idea d’organitzar una exposició d’aquests dos creadors que són la prova que la història de l’art no és una línia recta sinó un laberint de trobades estètiques màgiques que van més enllà del temps.
Per proveir-se d’obres de Piranesi (1720-1778), la família Ramon només ha hagut de recórrer als seus propis fons, uns dels més rics de l’Estat en material piranesià en l’àmbit privat. Rics en peces i també en coneixements, ja que Artur Ramon li ha dedicat diversos estudis. A la seu històrica de la galeria, al carrer de la Palla, Piranesi va donar joc a mitja dotzena de mostres. Ara, aquest mestre de l’art del gravat i arquitecte frustrat (només va construir un edifici) s’estrena al nou espai del número 19 del carrer Bailèn, on Ramon es va traslladar fa dos anys, amb un concepte renovat del negoci artístic i també de la tipologia d’exposicions.
Per disposar d’un Rivas (1937-2009) amb el màxim rigor, els galeristes, que es reivindiquen sempre també com a antiquaris, s’han aliat amb els custodis del seu arxiu, ubicat al Poblenou, entre ells el seu fill Salvador del Carril.
El tema que els uneix és la ruïna. Les de la Roma clàssica, en Piranesi; les de les perifèries urbanes, en Rivas. Tots dos comparteixen una visió romàntica de les coses i dels homes: en transformació, fràgils, transitoris i caducs. I tots dos “parteixen d’espais reals, però acaben representant un món imaginari, inexplicable, incert i misteriós estretament relacionat amb la seva condició personal, és a dir, amb la manera com es veien ells mateixos”, sosté José Antonio Aristizábal, un dels principals investigadors de l’obra de Rivas. Els paisatges que l’un estampa i l’altre fotografia “són a les seves ments, els surten de dins”, insisteix Aristizábal.
A Piranesi, les seves obsessions melancòliques més íntimes el duran a crear imatges d’una Roma d’escala exagerada (les persones que pul·lulen pels seus monuments són de la mida d’una formiga), aferrat a un passat que ja no existeix ni existirà mai més. “Les seves vistes van ser les primeres postals turístiques. Però quan els visitants descobrien que la ciutat real no es corresponia amb aquella grandiloqüència tan desproporcionada, es decebien”, explica Artur Ramon.
A Rivas el perseguia una altra nostàlgia: la de l’Argentina que va haver de deixar sobtadament en els anys setanta forçat per la deriva del cop d’estat militar. Tant a Barcelona, la ciutat que el va acollir, com a totes les ciutats i indrets que va visitar, inclosos els del seu paisatge natal, sempre va cercar amb la seva càmera en fàbriques abandonades, esquelets arquitectònics i cases tapiades uns orígens que va perdre per sempre arran del seu exili.
Maria Palau
