M’he proposat fer un dietari d’aquests dies a Nova York. No sé si és una bona o mala idea però em ve de gust, m’ho demana el cos. I no escriure amb l’ànima, ho prometo. Vull fer-ho amb els ulls. He vingut molts cops a la ciutat que mai no dorm (thanks, Francky) però mai no he treballat aquí, a la jungla d’asfalt…
Arribem amb un fred polar, a sota deu graus. Per sort o per desgràcia no neva. Per sort, perquè així els carrers no queden embrutats i el trànsit es complica. Per desgràcia, perquè així fa més fred. La neu frena aquest fred que ve de l’àrtic i s’instal·la sempre per les mateixes dates, a finals de gener. Fa dos anys vaig venir i la mateixa cosa. Encara pitjor. Turmenta de neu i a sota quinze, rigorós hivern. L’amic Cuní estaria content. Fa més o menys la mateixa temperatura que al plató de 8aldia. No exagero. He vist els càmeres vestits com vaig jo ara: disfressats d’esquimals.
Deia Garcia-Márquez que quan viatges amb avió primer arriba el cos i després l’anima. M’ha arribat el cos maltret després de nou hores en posició de quatre. Per a estirar les cames caminem,- la meva germana Mònica m’acompanya en l’aventura-, per Manhattan sense ànims, sense anima. De tant en tant ens refugiem en alguna botiga com la d’Apel davant del Plaza o a Rizzoli, la celebre llibreria on festejaven cinematogràficament la Strep i el De Niro. Per cert, he demanat si tenien algun llibre de Longhi i m’han dit que no. Peccato!. A més he hagut de deletrajar el cognom del mestre a un empleat que era italià tot i que es feia passar per nadiu. Un italià sempre és un italià quan parla l’anglès arrossegant les vocals. A més, una senyora que semblava dirigir el segon pis m’ha estat buscant l’exemplar d’un llibre que volia però la copia que tenien estava en mal estat i he demanat per una altra ben conservada. Després de mitja hora donant voltes (quan fa tant fred no acostumes a tenir pressa per sortir al carrer) se m’ha tret de sobre dient que truqués a veure si el trobaven. En sortir, a la primera pila de la primera taula hi havien tres exemplars perfectes. Viatjant descobreixes que la ineficiència és bastant global. I molts dels temples que tens idealitzats, com la Rizzoli, ja no son el que eren.
Ens hem perdut per la quadricula que va dibuixar John Dos Passos en busca d’una hamburgueseria que no hem trobat. Finalment, per atzar, hem acabat sopant en un lloc ben estrany. Una hamburgueseria autèntica i cutre que està dins d’un hotel pretesament de luxe. El lobby de marbres i daurats,- versió millorada del gust donaldtrumpià- i un tondo multicolor de Damian Hirst i a dins un lloc sense pretensions amb les parets guixades i pòsters de pel·lícules celebres. Un lloc amb anima dins d’un lloc sense ànima. No sé, potser es que estic massa cansat després d’un dia inacabable com l’eternitat i escric automàticament com els surrealistes mentre sona la sirena llunyana d’un cotxe lluent dels bombers. Donaria qualsevol cosa per veure el perfil dels gratacels reflectit en els tubs d’acer del vehicle vermell com una idea de Kapoor.
Demà m’arribarà el cos i espero que em serveixi per donar-me consistència i despertar-me d’aquest estat liquid en el que em trobo. Ja amb el cos posat em veuré capaç d’afrontar tot el que em ve al damunt.
